EL GEL DEL TEMPS

 

                   Sala de ball de l'Ateneu Arenyenc.

     L'escenari de la sala de ball, esperava als músics que formarien part de la festa íntima, evocadora, entranyable, amb gestos i d'abraçades de totes les noies que vindrien. Celebràvem un retrobament, Algunes havíem arribat els 60 anys i els 60 més 1, o més pocs. 

     L’instant fràgil del retrobament, va ser el nostre intercanvi de mirades, on encara brillava l’essència de les nenes que un dia havíem estat. Allò que vam ser amb la força d'aquell temps. Els nostres ulls com estrelles, brillaven històries que mai no oblidarem, trencant aquella barrera inicial que sempre, sembla aparèixer, quan es retroba algú després d'un temps.

     En un segon vam desfer el mur de gel i en un esclat i amb una abraçada, vam trencar la distància entre nosaltres.

     Aquelles nenes que érem, segueix dins nostre, però amb noves ales, amb nous universos.

     La música omplia l’espai de nostàlgia i d'un abraç mutu. Ens vam explicar moments del present, els moments feliços, sense recordar el que en la vida ens havia passat. Algunes havíem mantingut el contacte, altres feia anys que no ens vèiem, però aquella nit totes semblàvem reprendre la conversa exactament allà on l’havíem deixat fa dècades.

     Hem recordat que la vida pot canviar en molts aspectes, però que hi ha coses que romanen inalterables. Com la nostre amistat i la nostàlgia del pas dels anys, que forma part de la nostra alegria per retrobar-nos de nou.

     Una nit amb música que guardarem per sempre en el nostre record, un record més que afegir a la llarga història que, malgrat els anys, ara escrivirem plegades al nostre cor.

     Ara tenim ganes d'iniciar un camí compartit, de teixir amb paraules i somriures tendres una nova història del nostre destí. El passat ens dona l'empenta serena, perquè hem viscut, i el present ens demana saber qui som i com volem ser, amb la oportunitat ara de tenir el cor obert per compartir moments alegres i feliços totes plegades, amb nous retrobaments.

     La festa es va allargar fins a altes hores de la nit, però la sensació d’haver viscut un moment irrepetible es va quedar amb nosaltres després de l’última cançó i camí cap a casa.

                            Alícia Llinàs Gibert. 9/24

TARDA DE POESIA AL CAFÈ DE L'ÒPERA

 

     Recordo aquella tarda al Cafè de l'Òpera de la rambla de Barcelona i els seus instants màgics a l'arribar. El cafè estava a rebossar d'amants de l'art. A l'entrar al cafè, el soroll dels carrers s’esvaïa en el moment que vaig travessar la porta, i em vaig trobar com en un altre món, on les parets impregnades de la història de tantes vides, que havien passat per aquest lloc, semblaven desvelar els secrets en cada racó.

     Jo sentia curiositat per conèixer l'artista convidat. Vaig preguntar si havia arribat. Estava al fons amb un cercle d’amics, el vaig saludar. Hola!, per fi he pogut venir! Era amic dels amics amb els que m'havia relacionat els darrers anys. Vam pujar a dalt a la sala on ens esperava el director del programa y la presentadora en el programa “diàlegs poètics" 

     Estava davant al Liceu de Barcelona. Un lloc ple d'històries i d'emocions. Em vaig sentir acompanyada i acaronada de seguida, per tots els assistents a l’entrevista en la petita sala a dalt del cafè.

     Vaig seure en una taula vora la finestra. Abaix es sentia el bullici de La Rambla i els amants de la música sortien del Liceu. La llum de la tarda s'esculava suaument per les fulles dels arbres del carrer a la finestra. 

     Els amics invitats, eren ànimes unides per l'amor a la bellesa de l'art. El programa Diàlegs Poètics estava a punt de començar, i el cor em bategava amb l’expectativa de l’entrevista a un poeta: Abel Santos. Un artista que parla de la vida quotidiana, de la seva sort, de la pèrdua, del que estima, de la crisis nerviosa del món actual..., temes de religió, política..., tot ho transforma en art, dins els seus llibres, amb un to de sinceritat. Tot ho converteix en eternitat amb el poder de la paraula.

     A l' acabar l'entrevista, la màgia s'intensifica; el poeta recita poesies pròpies, i els assistents tenen micro obert per recitar les seves. 

     Els poetes fant flotar les paraules a l'aire, per endinsar-se a l'anima de cadascú, transformant les paraules en vida pròpia i alçar-nos a una altra realitat, reflectint no només els seus sentiments, sinó els nostres propis desitjos més amagats. 

     Els poetes, tenen una gran capacitat de convertir experiències quotidianes en poesia. Al escoltar-los, el més simple dels moments es revesteix d’una bellesa incomparable.

     Em considero una amant de la capacitat dels poetes per evocar sentiments i expressar-se en paraules, ja que no tots els batecs del cor es poden traduir en llenguatge, i és precisament la recerca de paraules on rau la grandesa de l'escriptura.

     Aquella primera trobada amb un poeta, en aquell lloc tan emblemàtic, va encendre en mi, una flama insospitada. Va fer mes constant la meva presència al cafè de l'òpera en les trobades de tardes de poesia, en el programa “diàlegs poètics “ que es grava cada mes amb la presencia d'un artista de la literatura o de la música. Així anava impregnant la meva ànima de diferents vides, de sentiments, i de projectes creatius, per començar jo a escriure moments significatius per mi, records i memòries amb passió. 

                     Alícia Llinàs Gibert. 9/24

UNA VIDA ABSOLUTAMENTE MARAVILLOSA

    

    

"UNA VIDA ABSOLUTAMENT MARAVELLOSA". Assaigs. selectes

Llibre recomenat pel grup "cos de lletra", al taller d'escriptura, que vaig assistir el mes de juny 2024. A la Biblioteca de Calella de la Costa.

      Está molt clar que un acaba la lectura d'aquest joia, amb ganes tremendas de llegir i fins i tot de escriure.




Opinions de lectura, sobre la creativitat de E. Vila-Matas.
La seva obra inspira a escriure.

      El llibre "Una vida absolutament meravellosa" publicat el 2011 d'Enrique Vila-Matas, és una barreja d'articles i assaigs que mostren el món creatiu d'aquest escriptor català. En els darrers vint anys.
      Es pot considerar com una obra de alta literatura i sofisticada, doncs te un estil poc convencional. També és una lectura exigent per aquells que no estan familiaritzats amb les obres i els autors que Enric Vila Matas cita en els seus assaigs.
      Però per a aquells que gaudeixen de llegir textes de varis autors al mateix temps, i d'una literatura complexa, el llibre ofereix una experiència rica i plena de referències culturals que van més enllà de la trama en si mateixa i en tot moment invita a la reflexió i a l'anàlisis. Diuent que té una prosa elegant ple de matissos. Es reflexiva i estableix una relació entre textes secundaris, proporcionant altres significats al texte principal.

     El llibre barreja realitat i ficció, fins a confondre al lector. Ho defineixen com una literatura mixta fins al punt que costa diferenciar-les.
     Vila-Matas és el narador, fa servir diferents recursos en la seva narrativa, com simular biografies, descriure viatges, fer entrevistes falses, donar conferències, escriure diaris o simplement divagar sobre temes literaris. També evoca llocs i persones amb nostàlgia, i mostra una gran admiració pels llibres i autors que l'han influït.
      Tot plegat fa amb un estil senzill però efectiu, començant amb una anècdota simple de la seva realitat que acaba convertint en una història de ficció i es va transformant en alguna cosa més.
      Vila-Matas descriu la seva prosa com una conversa que s'allarga indefinidament. De fet, diu que la seva escriptura es construeix mentre avança.
      En els seus textos, Vila-Matas sovint parla d'altres escriptors, com si fossin part de la seva pròpia literatura. Aquest estil, que consisteix a esmentar escriptors i reinventar les seves vides, pot fer que el lector es distregui i canviï de llibre, per llegir un altre autor. Comences a interessar-te per aquests escriptors que menciona.
     Admet que la seva originalitat com a escriptor prové de l'assimilació de les veus d'altres autors, i que sempre escrivim després que ho hagin fet altres. La seva manera d'escriure, la considera una forma d'investigació literària.
     Vila-Matas també barreja cites literàries inventades amb les reals, com un intent de modifica l'estil. Creu que tot és una qüestió d'estil. Sovint l'us extensiu de cites, es troba en la literatura d'alt nivell. Aquestes cites mostren l'alt nivell de l'escriptor i també enriqueixen el text amb significats addicionals, invita en tot moment a la reflexió i analisis. Les cites es on es pot ser original. Per això els llibres dels ecritors del sigle passat com Walter Benjamin, Norman O Brawn, estaven compuestos de cites, per què fossin realmente originals...

     Molt interessant el que explica sobre l'art d' escriure definit per altres autors.

      I el que explica Enrique Vila-Matas I altres autors que ell cita, sobre la poesía, relat i el conte.

      I el que explica sobre escriure records inventats.

      Interessant la referència de
Paul Auster en el
          "El llbre de la memòria".
On fa un poètic anàlisis sobre les habitacions d'artistes i de desempar

També en la novel·la:
          "La habitació tancada"

             Alícia Llinàs Gibert. 9/24

 

      Sobre l'art d' escriure per Enric Vila-Matas i per altres autors:

      Margarita Duras:
      "Escribir es intentar saber que escribiríamos si escribiéramos".
        Escribir lleva a desazonante tunel sin final, porqué jamás se llega a la satisfacción plena, núnca se llega a escribir la obra excepcional que siempre confiamos que haríamos algún dia, y eso produce la mas grande de los desazones.

      "Eso es todo" dice. Es su despedida de este mundo. No sé si tengo miedo a la muerte.
" Escribir toda la vida enseña a escribir". Pero no nos salva de nada.

      Justo Navarro, escritor: 

      Escribir es convertirse en un extraño, en un extranjero, tienes que empezar a

traducirte a ti mismo.

      Enrique Vila-Matas dice:
      "Escribir es corregir la vida".

       Aunque solo corrijamos una sola coma al día, es lo único que nos protege de las heridas insensatas y los golpes absurdos que nos da la horrenda vida auténtica.
Cuando todos comprendan con claridad con que yo lo hago, todos escribirían la vida suya literaturizada.
       Vila Matas nos enseña a amar la literatura y a confiar en la utopía de un mundo regido por las letras. Dice al final: "escribir es dejar de ser escritor".
       La mitad de la humanidad se dedicará a leer y a estudiar lo que la otra mitad de la humanidad habrá escrito. Y el recogimiento ocupará la mayor parte del tiempo que será así arrebatado a la horrible vida verdadera.
"Si escribieramos nos mataríamos menos".
Y sí una parte de la humanidad se revelase y se negase a leer las lucubraciones de los demás, mucho mejor. Cada uno se leería a si mismo.
       Nada nenos agresivo que un hombre que baja la vista para leer un libro que tiene en sus manos. Habría que partir en la busqueda de ese recogimiento universal. Se me dirá que se trata de una utopía, pero solo en el futuro todo es posible.
       Escribir es otra manera de experimentar el mundo. Una manera diferente, pero no menos intensa Porque leer, como escribir, también es vivir.
Los mundos que creamos mientras escribimos, o los que imaginamos mientras leemos, existen realmente y tienen efectos en el mundo físico y tangible. Condicionan nuestras vidas, penetran nuestras acciones y construyen nuestros pensamientos.

       Khaterine Mansfield. Escritora.
       A proposito de escribir, apuesta por escribir en pequeñas minuncias importantes como la vida.
       La historia breve fragmentaria, frágil como su propia vida, la encontramos resumida en Mansfield en su diario, donde escribir se convierte en una obsesión y una carrera contra la muerte.
       Escribió al final de su diario que solo quería tener salud. Frase simple Pero como siempre a esta frase simple le seguía una explicación a lo sencillo y el lector asistía a este incomparable espectáculo de su mente.
"Por salud entiendo poder llevar una vida plena y tambien quiero trabajar".
      Quiero vivir de un modo que pueda trabajar con las manos, el sentimiento y la cabeza. Y que de todo esto, como expresión de todo ello, surja mi escritura"


      Virginia Woolf escritora. 

      Escribió -"Orlando" y "La señora Dalloway". 1925
      Escribía todo desde la mente de los personajes, esa sutil y invisible realidad donde la experiencia de lo vivido se vuelve idea, sufrimiento alegria o memoria. Revolucionó el arte narrativo de su tiempo. Según Vargas Llosa.
Reinventó la realidad.


      Fernando Pessoa. Escritor.
      "Me gusta palabrear. Las palabras son para mí cuerpos tocables, sirenas visibles, sensualidades incorporadas".
Somos todos esclavos de circunstancias exteriores.
       Creé en mí varias personalidades. Creo personalidades casi constantemente. Cada sueño mío se encarna de immediato, luego de aparecer soñado es otra persona que pasa a soñarlo y no yo.
      "Para crear me destruí, me exterioricé tanto dentro de mí, que no existo más que exteriormente".
      "Soy el escenario viviente donde aparecen distintos autores representando obras diferentes".



¿Qué explica Enrique Vila-Matas y otros autores sobre la poesía, relato y cuento?

       Enrique Vila Matas. Escribe que tanto la poesía como el relato tienen un paralelismo, son breves y provienen de la tradición oral y por ello han de cumplir el requisito de ser significativos y concentrar en ellos nada menos que toda la vida, es decir sencillamente han de ser muy buenos, pues de lo contrario tanto un mal poema como un mal relato resultan vanos, huecos y miserables.

      Ernest Hemingway : A cerca del relato y el cuento.
A veces uno construye la historia del relato a medida que la va escribiendo, que es lo mismo que decir que "se hace camino al andar". Todo cambia a medida que uno avanza. Esto es lo que da el movimiento que constituye el cuento. El movimiento a veces es tan pausado que parece que nada avanza
pero siempre hay cambio y movimiento.

       Enrique Vila Matas.
      ●Refererente a los cuentos dice que las Mudanzas y movimientos se dan en la vida y en los mejores cuentos, que son los que dibujan la vida, de modo que ésta como en los mejores cuentos parezca que fluyan de manera instantanea o azorosa dejandose llevar por esa circulación literalmente loca que traza el drama de la vida al final como en el mas terrible e inolvidable de los cuentos de Kafka: "la condena".

      ●En cuanto a los relatos, comenta que dicen la verdad. Es una especie de flash, con una curiosa extraña adherencia a la realidad. Son como canciones ligeras que dicen la verdad.
Los relatos mas fascinantes son aquellos en los que lo mas importante no se cuenta, permitiendo que el lector escriba su propio cuento.
Otro tipo de relatos tambien fascinantes son los que se construyen para hacer aparecer artificialmente algo que esta oculto es decir como ha escrito Ricardo Puglia, reproducen la busca siempre renovada de una experiencia única que nos permita ver, bajo la superfície opaca de la vida una verdad secreta.

      ●En cuanto a la novel·la no suporta las novelas escritas con un estilo demasiado poético pero afirma que la gran literatura sempre mantiene una connexión con la poesía les emociones que ésta provoca. 
      Hay quien piensa que en estos tiempos de pesadilla que nos ha tocado vivir todos tenemos necesidad de mentiras y la novela es un buen lugar para ellas.

      ●El poeta no es un tipo que escribe poemas. El poeta es el que busca y descubre lo que hay oculto detrás de la realidad o de una situación. El poeta revela.


      Willian Faulkner, escritor.
      Tal vez, todos los artistas primero quieren escribir poesía y después descubren que no pueden y prueban con el relato que es la forma más exigente después que la poesía. Y despues de fracasar en el relato, solo entonces el novelista se dedica a escribir novelas.


      Paul Auster, escritor en su libro

      "El libro de la memoria".

      Hace un poético análisis en torno a las habitaciones de artistas y de desamparo.
En otros tiempos las desgracias de los hombres venían de su incapacidad para quedarse quietos en una habitacion.
Hoy en dia se ve todo de forma distinta.
No salir del cuarto lo complica todo, especialmente si quien se queda encerrado es receptivo y sabe como Auster que una habitación es el espacio central del drama humano, el lugar donde Holderlin alcanzo la locura y donde Emily Dickinson pensó sus mil setecientos poemas. También el sitio donde Wermeer conoció la experiencia de la plenitud e independencia del momento presente.
      Porque no todo lo que ocurre entre las cuatro paredes de la conciencia es tedio, angustia, pesadumbre, desesperacion.

      En su novela "la habitación cerrada".
La melancolía y sus adláteres son el precio que hay que pagar para un día llegar a ver la luz y constatar que hay vida. Es la luz que a la larga encuentra toda persona encerrada.



      Sobre escribir Recuerdos inventados

      Dice que Un dia me compre un libro: "Dama de Porto Pim". Firmado Tabuchi. lo había escrito mi vecino.
      Quedé fascinada y me dediqué a escribir un texto: recuerdos inventados.
      La construcción de miniaturas literarias perfectas. La evocación de recuerdos inventados para poderme hacer paradojicamente con una voz literaria propia.
      Puede parecer paradójico pero he buscado mi originalidad de escritor en la asimilación de otras voces. Las ideas o frases adquieren otro sentido al ser glosadas, levemente retocadas en un contexto insólito.
      Tambien a veces he sido reprochado como si hubiera escrito algún delito. Este afan de apropiacion incluye mi propia parodia.


      Está claro que uno acaba la lectura de esta joya, con ganas tremendas de leer y escribir.

                           Alícia Llinàs Gibert. 9/24

NITS A LA FARMACIA

        

         

        A la farmàcia ens trobem amb situacions molt variades, des de clients que volen un consell, a clients que tenen pressa i volen la medicina i no pregunten res, també persones que no entenen el perquè no podem donar-lis el medicament, persones que venen amb receptes falses, persones que molesten amb malts comentaris i que no venen al cas...altres.

      Explicaré algunes situacions que recordo, algunes que et mantenen en tensió, altres un chic divertides.

Any 2000, Hospitalet de Llobregat. 

Primera guàrdia de la setmana.

       Estava de guàrdia en una zona cèntrica de L'Hospitalet del Llobregat a Barcelona. Feia fred i ja eren gairebé les deu i arribava ben puntual a fer la guàrdia.

       Al carrer davant de la farmàcia hi, havia una cua considerable de persones esperant impacientment. A dins, treballaven a un ritme frenètic i era hora ja de baixar la persiana. Teníem una finestreta per vendre els medicaments. 

       Es presentava una nit intensa, amb un flux constant de clients que necessitaven des de medicaments per a nens amb febre fins a remeis per persones grans que havien estat a urgències . El telèfon no parava de sonar sempre, i els clients sempre estaven impacients, i amb tensió acumulada.

       Em vaig posar la bata blanca i ja estava llesta per tota la nit de guàrdia.

       La primera persona era una dona gran que necessitava consells sobre un tractament per la tensió arterial, la segona, un home que va aparèixer precipitadament a la finestreta. Va passar a tothom i portava una recepta. Em va donar la recepta amb impaciència.

       De pressa, que fa estona que espero fora! No sé com podeu anar tan lents!, va dir amb un to irritat. 

       La gent estava exaltada. Primer un després l'altre! deien. 

       A veure, potser és urgent, deixeu-lo passar!

       Oh noia!, tots estem igual! Em deien.

       Vaig agafar-li la recepta. Era un tractament complicat, que requeria una explicació detallada per evitar errors.

       Sabia que no podia simplement lliurar el medicament i ja està. Es té que esperar li vaig dir. Entre la pressió del client, la veu de l’home cada vegada més alta, i que s'anava queixant, ja no sabia que fer. A fora hi ha una cua quilomètrica! No és just!, va exclamar amb frustració.

       Vaig intentar mantenir la calma. Ho sento, però he de revisar bé cada recepta i explicar com ha de prendre el medicament. Es molt important que ho entengui bé per la seva salut.

       No necessito cap lliçó, només vull el medicament! No tens idea de com d’urgent és!, va replicar ell, encara més exaltat. 

       La gent de la cua a fora estava a punt d’explotar! I la cua a fora s’anava fent més llarga i inquieta. Feia fred i la paciència de la gent s’esgotava ràpidament, i alguns ja començaven a cridar amb impaciència. Jo podia escoltar les veus enfadades i els parlars de la multitud que creixien en intensitat. Sabia que la situació es podria descontrolar en qualsevol moment. L'home va començar a alçar la veu, cosa que només va empitjorar la situació. Ets incompetent!, això és inacceptable! No pots fer la teva feina més ràpidament? Hi ha gent esperant!

       Només dóna'm el medicament! No em cal que m’expliquis res!

       Quina mala educació per favor aquest home!, vaig mantenir la compostura.

       En aquell moment, vaig saber que havia de posar límits. 

       Entenc que estiguis enfadat i que vulguis marxar ràpidament, vaig dir, mantenint la veu ferma però tranquil·la. Però és la meva responsabilitat assegurar-me que entenguis com prendre aquest medicament. No vull que prenguis alguna cosa de manera incorrecta i et faci malt.. estàs massa exaltat. 

        L’home, respirant ràpidament i visiblement enfadat, es va veure obligat a calmar-se una mica davant la determinació. Després d’uns moments de tensió, va fer un gest pacient, com si cedís. 

       D'acord, d'acord, va dir encara ressentit. Però afanya’t!

       Amb rapidesa però amb cura, vaig explicar-li la dosis pautada pel metge i com havia de pendre el medicament i va respondre a les meves preguntes clau. Havia d'ésser així. Si hi ha consciència i la persona està tranquil·la potser hagués sigut diferent.

       Immediatament, tenia un nou client , mentre la remor de la multitud afora seguia creixent. Em quedava una llarga nit per davant. La feina de dins s'havia de fer.

       Finalment, a les dues de la matinada, quan la cua es va reduir i el ritme va afluixar, em vaig permetre seure un moment. Estava esgotada, però també satisfeta d’haver fet la meva feina de manera responsable, tot i la pressió. Havia ara de revisar les receptes i firmar-les, hi havia tantes receptes de paper per sallar, que m'agafava dolor de cervicals cada nit.

       Treballar de nit en una farmàcia pot ser un repte immens, amb clients que sovint estan al límit de la seva paciència, i s'ha de saber que la nostra professionalitat es crucial pel bé del pacient.

       Malgrat la tensió, havia aconseguit mantenir la calma i assegurar-me que tots els clients rebessin l’atenció que necessitaven. S'ha d'estar preparat per afrontar diverses situacions amb determinació.

       Havia d'anar a dormir a casa al matí I part de la tarda per començar una nova guàrdia de nit. Les nits són difícils a les ciutats, doncs estàs sola i hi ha molta cua a vegades, i no es pot perdre la calma.

Segona guàrdia, la nit següent.

       Va trucar al timbre un home alt, amb un abric llarg i moll per la pluja. Tenia els cabells desordenats i els ulls enfonsats, com si no hagués dormit en dies.

       Bon vespre!, vaig saludar , amb la meva veu calmada però amb un lleu tremolor. L'home no va respondre immediatament, i amb una veu trencada, va preguntar:

       Teniu alguna cosa per la por? La pregunta em va sorprendre. Per la por?, vaig repetir, intentant comprendre el significat que hi havia darrera d'aquelles paraules. L'home va assentir lentament. Sí... per les nits, quan no puc dormir... hi ha persones que em segueixen, ombres...

       Fa dies que no dormo... Cada cop que tanco els ulls, la veig... Ella és allà, sempre observant, des de les ombres.

       Va començar després de la mort de la meva dona... la seva veu es va trencar en aquest punt, plena de dolor. Sé que sona boig, però la sento... la seva presència, em va mirant tota la nit. 

       Em vaig quedar muda, em vaig sentir incòmoda, però vaig intentar mantenir la professionalitat.

       No sabia com respondre. Les paraules de l'home no tenien sentit lògic, però el seu patiment era real. No ho feia veure. Podria recomanar-te alguna cosa per ajudar-te a dormir millor, vaig dir mentre buscava una caixa de valeriana. 

       Aquella mirada desesperada indicava que la seva por era més profunda, arrelada en alguna cosa més fosca. Mentre preparava el remei, notava que l'home tremolava, no de fred, sinó de por. Va intentar calmar-lo amb un somriure suau, però ell va començar a parlar, com si no pogués contenir més la seva angoixa.

       Vaig voler donar-li la caixa de valeriana però sabia que no seria suficient. Necessitava un tractament més fort. Ha d'anar al metge o anar fins a l'hospital, li vaig dir.

       Tens una germana o algú que et pugui acompanyar?, Va dir que estava sol. Vaig voler oferir-li consol. Amb un medicament adequat, es trobarà bé, li vaig dir.

       Vagi a l'hospital, no està massa lluny.

       Gracies va dir, i va agafar la caixa i se'n va anar. 

       La seva figura fosca, es confonia amb les ombres de la nit.

       Aquest client no el coneixia però en aquest cas es un acte de responsabilitat comunicar- ho al metge, li vaig registrar la targeta sanitària en aquest cas, i vam decidir l'endemà comunicar-ho.

       Si va voler venir a la farmàcia senyal que volia un tractament, potser anirà a l'hospital com li vaig recomanar, és el que podia fer, li vaig fer entendre que no era una situació normal i que necessitava un tractament més fort. En aquest cas es veia un home entenedor tot hi la seva psicosis.

      Vaig està pensant que podria ser un indici d'esquizofrènia o d'una altra forma de trastorn mental caracteritzat per al·lucinacions o deliris. Els símptomes que ell menciona, com veure i sentir la presència d'una persona morta, poden ser interpretats com a manifestacions d'una psicosi, en què la persona perd el contacte amb la realitat. 

       Com a farmacèutica, puc oferir suport i orientar a la persona cap a un professional especialitzat, el psiquiatre, que pugui proporcionar l'ajuda necessària. Jo li vaig oferir un remei per ajudar-lo a dormir, però la situació requeria una intervenció més profunda. Venent- li la capsa de valeriana potser es va tranquil·litzar momentàniament.

       Durant la resta de la nit, la farmàcia va romandre en silenci. Cap altre client de moment, i em vaig quedar sola amb els seus pensaments, pensant amb aquest home que tenia por. Havia estat un home desesperat amb una ment torbada.

       Quan finalment va arribar el matí, el vent havia cessat i la ciutat començava a despertar, com si la nit anterior hagués estat només un malson... 

Tercera nit.

       Eren les dues de la matinada, i la nit semblava tranquil·la. Feia estona que no entrava ningú, i aprofitava el temps per col·locar els medicaments de les caixes i mirar l'estoc del dia. 

       De sobte, va sonar el timbre, vaig anar a la finestreta i em vaig trobar amb una figura alta i esvelta, coberta amb un llarg abric de pell de visó. Vaig veure a una persona amb cabells llargs i vermells, llavis pintats de vermell viu, i ulleres de sol enormes que, per descomptat, no encaixaven amb l’hora de la nit. A simple vista, semblava una dona molt glamurosa, teatral.

       Aquella nit seria, com a mínim, curiosa.

       La figura era teatral, però semblava un travesti. Era misteriós. Em va somriure, sabia que estava una mica sorpresa i, sense dir ni una paraula, es va treure les ulleres de sol, deixant al descobert uns ulls delineats amb precisió mil·limètrica.

       Bon vespre!, va dir amb una veu profunda però suau, Necessito... alguna cosa molt especial, va afegir mentre es passava la mà per sobre el pit, amb una mirada enigmàtica. 

       Acostumada a tot tipus de clients, vaig esbossar un somriure professional i vaig preguntar: 

      I què és el que necessites exactament?

      Llavors, sense cap avís, la figura va fer un moviment dramàtic amb el braç, tirant enrere l’abric de pell, i revelant un body negre , ajustat al cos i brillant com si fos sortit d’una revista de moda o vingués del teatre de cabaret o fos un travesti.

      Em vaig quedar de pedra per un segon, sorpresa per aquesta figura inesperada. Però abans que pogués reaccionar, va començar a girar sobre els seus talons, mostrant el body des de tots els angles com si estigués desfilant sobre una passarel·la imaginària.

       Què et sembla? Estic fabulosa, oi? va dir amb un somriure , vaig trigar un moment a recompondre’m. Estava com espantada jo.

      Sí, estàs... molt bé, vaig respondre finalment, sense saber ben bé què dir.

      Però... necessites alguna cosa de la farmàcia? Li vaig dir sense perdre la calma i la compostura sempre.

       La clienta va somriure apropant-se una mica massa, vaig retrocedir instintivament.

       Ah, clar que sí, estimada! Necessito una cosa per... diguem-ne, mantenir-me la nit animada. Teniu lubricants?

       Jo estava una mica descol·locada per la situació. Sí li vaig dir.

       Perfecte, preciosa! va dir mentre es girava amb un gir teatral exultant. No t'espantis!

       Vaig anar a buscar una ampolla de lubricant i li vaig donar.

       Espero que el teu torn no sigui sempre tan avorrit, va dir mentre pagava amb un bitllet. Avui t’he portat una mica d’alegria nocturna.

       Amb un aire dramàtic va desaparèixer en la foscor de la nit. Vaig deixar anar un sospir i em van venir ganes de riure. 

       Cada nit tornava. Al final, d'aquests personatges de la nit, t'hi acostumes. 

       No era la nit més normal que havia tingut, no podia evitar riure per dins mentre explicava l’incident a la meva companya al matí. Va ser una nit de comèdia i glamur.

       Vaig tenir una experiència que va acabar sent més divertida que perillosa, però les coses podrien haver pres un gir diferent. En aquest cas volia un lubricant, però inesperadament et poden demanar medicaments del sistema nerviós sense recepta insistentment. És important estar preparat per aquestes situacions i prendre sempre precaucions per garantir la pròpia seguretat.

Quart dia de guàrdia.

       Aquesta vegada va trucar un home amb un abric llarg i caputxa, que li cobria gairebé tota la cara. Jo amb els nervis ja una mica crispats, de cada nit anterior, em preparava per qualsevol altra sorpresa.

       L’home es va apropar a la finestreta i em un gest ràpid amb les mans, es va treure l’abric de cop. Sota l’abric només portava un pijama de quadres.

       El contrast va ser tan ridícul que vaig esclafar a riure. Necessito alguna cosa per dormir, no puc més, va dir l'home amb una veu cansada.

       Després de recomanar-li unes pastilles de melatonina, vaig veure com l’home pagava i sortia.

       Tot i que la situació podria semblar còmica i inofensiva a primera vista, d'altre banda podria ser més perillosa. Quan es treballa de nit, especialment en un lloc com una farmàcia, és important mantenir-se vigilant i no abaixar mai la guàrdia, ja que algunes persones podrien aprofitar l'aïllament de la nit per intentar alguna cosa malintencionada.

       Una persona amb una disfressa o un comportament estrany podria estar intentant desviar l’atenció o intimidar, creant una falsa sensació de seguretat per després intentar robar o fer alguna cosa pitjor. Per això, és crucial tenir protocols de seguretat clars, mantenim les càmeres de seguretat actives i tenir algun sistema per demanar ajuda ràpidament en cas necessari.

       Aquella nit vaig tenir una experiència més divertida que perillosa.

Cinquè dia de guàrdia. 

       La temperatura havia baixat en picat, i el fred intens mantenia la ciutat en silenci. 

       Era gairebé mitjanit quan va sonar el timbre. Un home d’uns quaranta anys, amb l’aspecte cansat i la cara tensa, es va apropar a la finestreta. El vaig saludar amb un somriure professional, tot i que immediatament, vaig percebre una sensació estranya.

       Què necessita? Vaig preguntar amb veu amable. L’home em va donar una recepta sense dir res. La vaig agafar i vaig començar a llegir-la. 

       Es tractava d’un medicament controlat, un sedant potent que només es dispensava sota prescripció estricta. Vaig fer un cop d’ull a la recepta, notant que alguna cosa no quadrava. La lletra i el paper de la recepta no semblava del metge, semblava com si hagués estat escrita amb una màquina d’escriure amb poca tinta i el segell del metge era difús, poc definit. Vaig fer alguna comprovació a l'ordinador. D'aquest metge no va aparèixer cap registre de medicament venut, associat a algun pacient que el coneixessim, davant el dubte, vaig considerar que la recepta era falsa.

       Ho sento, vaig dir en calma, aquesta recepta no és vàlida. No puc dispensar aquest medicament. 

       L’home va frunzir el front, la seva expressió es va tornar més tensa. Deu haver-hi algun error, va respondre amb veu ferma. 

       El metge m’ha dit que el necessito urgentment. No puc dormir sense això. Em vaig mantenir ferma, tot i sentir la pressió creixent. 

       Ho entenc, però no puc donar-te el medicament amb aquesta recepta. Si realment el necessites, et recomano que parlis amb el teu metge demà al matí.

       L’home va respirar profundament, i el seu to va canviar, esdevenint més insistent i agressiu. Escolta’m bé, necessito aquest medicament aquesta nit. Tu no saps pel que estic passant. 

       El to de la seva veu no era normal ja. Em vaig sufocar una mica.

       No podia fer res, no li podia donar el medicament.

       Vaig mantenir la meva veu tranquil·la però ferma. Ho sento, però les normes són molt clares. No puc dispensar-lo.

       L'home em va clavar la mirada, durant uns instants, com si esperés que canviés d’opinió. Després, de sobte, va fer un cop amb el puny a la persiana. 

       Menys malt que estava baixada! Vaig pensar.

       Això és ridícul! va cridar. Només necessito dormir!

       Vaig mantenir la calma. Sabia que en aquests casos, era crucial no mostrar por. 

       Entenc que et puguis sentir frustrat, però no puc fer res més. Arriba't a l'hospital per una altre recepta, finalment li vaig dir.

       Si vols, puc recomanar-te alguna cosa sense recepta que et pugui ajudar a relaxar-te.

       L’home em va mirar visiblement en conflicte. Finalment, amb maledicció em va dir. Ja ho veuré. 

       Em va espantar molt! A vegades poden tornar i agredir-te. 

       Finalment se'n va anar. 

       La farmàcia estava tancada, i encara que no havia estat una confrontació greu, la insistència de l’home i la seva actitud m’havien posat nerviosa. Aquest home podia intentar el mateix a un altre farmàcia i ho vaig anotar per comunicar-ho als companys del matí o a un altre farmàcia de la zona, doncs podria anar d'un lloc a l'altre buscant el medicament.

       No podia deixar de pensar en l’home. Podria tornar!

       Aquesta de nit va ser moguda també. L'home estava desesperat, però també sabia que havia fet el correcte. Dispensar medicaments controlats sense la documentació adequada podia tenir conseqüències greus, tant per a mi com per a ell.

       A les vuit del matí, vaig sortir al carrer encara en silenci. El sol començava a aixecar-se, Vaig respirar profundament, deixant que l’aire fred em refresqués la ment.

Sisè dia. Descans.

       Treballar de nit a la farmàcia podia ser tranquil, o molt intens i  també ple d’incògnites. 

        Mai es pot baixar la guàrdia.

                             Alícia Llinàs Gibert. 9/24