EL GRAN ARCANO, de Paloma Sánchez-Garnica. 1a edició, 2006
Resum de l’argument
La història comença amb la misteriosa desaparició del catedràtic Armando Dorado, un professor universitari que feia anys que treballava en la recerca d’uns bifolis que tancaven un antic còdex, del qual es diu que conté un secret que podria posar en qüestió creences fonamentals de la nostra cultura i religió.
Armando Dorado desapareix sense deixar rastre i els bifolis també esdevenen un misteri. La seva deixebla Laura i el seu company Carlos decideixen buscar-lo. Per fer-ho, han de seguir les pistes que ell mateix els ha deixat i desxifrar allò que els bifolis amaguen.
La investigació es converteix en una veritable aventura internacional: els porta a viatjar per llocs com Saragossa, Jordània, Toledo, Burgos, França i el Vaticà. La narració es desplega com un viatge —no només geogràfic, sinó també intel·lectual i espiritual—. Travessa espais carregats d’història, com el Monasterio de las Huelgas, o terres llunyanes com Jordània.
Però, a mesura que s’hi apropen, descobreixen que no són els únics que volen trobar aquest secret i que una societat secreta molt perillosa podria voler impedir-los-ho a qualsevol preu.
Al llarg de la novel·la es combinen elements de misteri, investigació i conspiració amb reflexions sobre els rituals, la història i el poder dels coneixements amagats, que poden transformar la mirada sobre parts essencials de la nostra cultura i religió.
Ressenya i reflexió sobre El gran arcano
La novel·la El gran arcano, de Paloma Sánchez-Garnica, és una novel·la d’intriga i misteri. És una història que es mou entre la investigació, el misteri i la recerca d’una veritat que sembla constantment a punt de revelar-se, però que mai no es deixa entreveure del tot.
El que més destaca és la capacitat de l’autora per crear una sensació constant de realitat i de ficció alhora. Els elements històrics, els manuscrits antics i la idea d’arxius ocults no només són creïbles, sinó que connecten amb una realitat documentada: que la història no sempre ens ha arribat sencera i que sovint ha estat filtrada per qui tenia el poder de conservar-la o d’escriure-la.
El que realment sosté la novel·la és el seu fons temàtic: posa en qüestió la relació entre la fe i la veritat, creant una atmosfera de secretisme. El poder també hi apareix com a protector de la realitat.
•La fe: qüestiona si la fe és una veritat absoluta o una construcció sostinguda al llarg del temps i ens convida a preguntar-nos:
Fins a quin punt les creences es construeixen sobre certeses o sobre relats que han estat acceptats al llarg del temps?
Què passaria si allò que creiem sagrat tingués un origen diferent del que ens han explicat?
•El poder: hi apareix com una força silenciosa, que no actua de manera visible, sinó des d’arxius tancats, despatxos o estructures antigues que sobreviuen al pas del temps, com institucions religioses. El poder es revela en la novel·la com el que és capaç de decidir què es revela i què queda amagat.
•El secretisme: el secretisme que desprèn la novel·la és el saber amagat i fragmentat, transmès a uns pocs i que travessa generacions. Genera una atmosfera de tensió a la novel·la. Penso que el secretisme, amb el temps, acaba definint la història tant com els fets visibles.
La novel·la convida a una reflexió molt actual:
-Fins a quin punt la veritat pot ser perillosa? I si estem preparats per conèixer-la?
-Qui decideix què pot sortir a la llum?
-Amb quina confiança mirem el món?
La novel·la juga expressament a fer dubtar entre realitat i ficció, ja que el que revela no és un descobriment històric confirmat.
Opinió pròpia
Com a lectora, aquesta novel·la m’ha deixat una sensació inquietant però, alhora, molt estimulant. No tant pel que explica, sinó pel que suggereix.
M’ha fet pensar que potser la veritat no és un document o peces úniques amagades en algun lloc del món, sinó un conjunt de fragments dispersos que ningú ha arribat a reunir del tot.
També m’ha portat a una reflexió més íntima: fins a quin punt estem disposats a conèixer la veritat? I si aquesta pot fer trontollar allò que ens sosté?
Hi ha una certa comoditat en el que creiem, en les històries que ens han explicat. I, alhora, hi ha una curiositat constant per mirar més enllà, per qüestionar sense por tot allò que envolta la nostra fe.
El “gran arcano” potser no és només el secret que es busca al llarg de la novel·la, sinó aquesta tensió entre el desig de saber i la por de descobrir.
En aquest sentit, el llibre deixa una porta oberta —incòmoda— perquè cada lector decideixi fins on vol arribar o què vol creure. Posa en joc la confiança amb què mirem el món.
L’autora dona a la novel·la una base molt sòlida i creïble situant-la en llocs històrics reals:
El monestir de las Huelgas, un lloc de custòdia i memòria carregat de poder, vinculat a la monarquia i a privilegis únics dins l’Església. Ens apropa a una idea: alguns monestirs han estat dipositaris de coneixements delicats, i aquest és un lloc plausible, imaginable per guardar documents importants i arxius poc accessibles dins els seus murs.
Pel que fa a Jordània, és una zona geogràfica clau en la història de les religions i de les civilitzacions antigues. Funciona també com un espai on tot sembla possible, on la història respira encara sota la terra, on el passat no està del tot tancat.
El llibre et deixa amb una intuïció inquietant: no que el gran arcano existeixi tal qual, sinó que podrien haver-hi fragments de veritat dispersos, amagats en llocs reals, esperant ser llegits.
Entre la veritat i la ficció en la novel·la, el que sí que és clar és que:
•El món dels bifolis, pergamins i còdexs és absolutament verídic;
•Al llarg de la història, el poder ha influït en el que es conserva i el que es difon;
•Hi ha documents amagats, versions de la història.
Recomanable la lectura per gaudir d'una prosa immillorable i perquè desperta la inquietud entre el que sabem i el que intuim. Captant l'interès del lector en tot moment.
Alícia Llinàs Gibert. 3/2026
