MUSCLOS PER SOPAR

 

       

Novel·la.
"MUSCLOS PER SOPAR"
De Birgit Vanderbeke
Premi Ingeborg Bachmann 1990

El meu comentari:

El gran encert de Musclos per sopar és que converteix un sopar aparentment normal en una autòpsia familiar. Tot passa en poques hores, gairebé dins d’un menjador, però el que realment s’obre és el silenci acumulat d’una família sencera.

El lector entra en aquella casa i sent que també està assegut a taula.

L'autora escriu d'una manera senzilla però et captiva psicologicament mentre llegeixes.

Perquè crec que és tan llegida?

La novel·la és tan llegida perque molta gent hi reconeix alguna cosa íntima: la tensió dins les famílies, el poder d’un pare autoritari, les paraules que mai no es diuen i el moment en què es deixa de tenir por d'actuar. El llibre és fa intens sense grans escenes. El veritable trencament és interior.

La mare descobreix que ja no vol continuar vivint així. I la filla ja no l’admira i deixa conseqüentment de dominar-la.

També és una novel·la molt vinculada a una època concreta d’Alemanya: el pes de l’autoritat masculina després de la postguerra, la necessitat d’ordre, les famílies construïdes sobre silencis. Però continua sent actual perquè parla del poder dins la intimitat, i això no caduca.

Els personatges

•La narradora

És la filla adolescent. En aquesta etapa es viu una etapa de descobriment emocional i personal: Desig de llibertat, necessitat d’afecte, —en la nove.la diferent del món opressiu de casa seva—. I una manera de buscar identitat pròpia.

Parla en la novel.la gairebé sense respirar, com si hagués estat massa temps callant. Aquesta manera de narrar crea una sensació d’ofec molt poderosa. El lector entén que aquella nit no serà una nit qualsevol: és el moment en què alguna cosa es trencarà definitivament.

•La mare

La mare és un dels personatges més tristos de la novel·la. Durant anys ha viscut sotmesa al marit. Intenta mantenir la calma, fer que tot funcioni, preparar el sopar, evitar conflictes. Representa moltes dones d’una generació educada per aguantar. Però dins seu també hi ha cansament. No és només una dona feble; és algú que ha sobreviscut adaptant-se.

Quan el pare no arriba, la mare comença a respirar diferent. Hi ha un detall molt subtil: l’ambient es torna més lleuger. Com si l’absència del pare permetés que la casa fos, per unes hores, habitable.

Els lieder de Franz Schubert mostren una part secreta de la mare, una sensibilitat que el pare no acaba d’entendre ni controlar.

Ella viu atrapada en una existència grisa, pràctica, sotmesa al marit i a les rutines domèstiques. Però quan escolta Schubert apareix una altra dona: una dona amb món interior, amb sensibilitat, amb necessitat de bellesa.

És molt commovedor perquè Vanderbeke ens fa entendre que la mare no és només “la dona resignada”. Dins seu encara hi ha emoció, cultura, delicadesa. Els lieder són gairebé un refugi íntim.

La mare escolta aquests lieder perquè li permeten sentir alguna cosa que la seva vida quotidiana li nega: interioritat, emoció pròpia,

una mena de dignitat silenciosa.

La música és una forma de resistència. En moltes vides reprimides, la literatura, la música o la poesia són l’únic lloc on la persona pot continuar sent ella mateixa. Els lieders de Shubert li provoquen una emoció baixa profunda i resistent. Sent que encara existeix una part seva sensible i lliure.

•El pare

El pare és el centre invisible de la novel·la. Encara que gairebé no apareix físicament, domina totes les pàgines. És autoritari, arrogant, obsessionat amb les aparences i amb la idea de superioritat. Necessita que la família l’admiri i l’obeeixi.

Vanderbeke el retrata molt bé, el fa creïble, doncs crea una situació familar quotidiana que pot existir en moltes cases: la por de fer-lo enfadar, la necessitat de vigilar el què es diu, l’obligació d’adaptar-se al seu humor. És un home que creu que ho controla tot, però el lector percep que el seu poder comença a esquerdar-se. Que emocionalment ja l'han abandonat. Doncs la família ja han començat a mirar-lo amb distància. I aquesta és la seva derrota real.

El final:

El final és extraordinari sense gran escandol. No hi ha una explosió dramàtica típica. El que passa és més profund: la família descobreix que pot existir sense ell.

Els musclos, que havien de ser un sopar elegant imposat pel pare, acaben convertint-se gairebé en un símbol grotesc. Ningú no els vol realment.

Hi ha un espai quotidià amb un cert poder que realment existeix en moltes cases: la por de fer enfadar al pare, la necessitat de vigilar què es diu, l’obligació d’adaptar-se al seu humor.

Aquest poder comença a ensorrar-se dins del cap de la filla i de la mare.

L’absència del pare durant el sopar crea una revelació silenciosa. La filla i la mare comencen a parlar, a recordar, fins i tot a riure d’algunes coses. La por perd força. I això és el més revolucionari de la novel·la amb un final valent: no agafen el telèfon que sona constantment.

És gairebé l’acte més important de tota la novel·la.

Perquè fins aquell moment el pare controla la família fins i tot quan no hi és. El telèfon simbolitza això: la seva presència entrant a la casa, imposant l’ordre, recuperant el domini.

Quan decideixen no contestar, passa una cosa nova: per primera vegada, no reaccionen automàticament a la seva autoritat. És un silenci molt significatiu. No és només “no agafar una trucada”. És dir: "avui no obeirem",

"avui no interromprem el nostre moment per tu", "avui no tens accés immediat a nosaltres".

I això, en una família marcada per la submissió, és gairebé una revolució.

Es un final obert. No busca sorprendre amb acció sinó mostrar un instant de consciència.

El telèfon actua com a símbol perquè representa una connexió imposada. Quan deixen que soni, estan deixant que aquella connexió es talli, almenys durant uns instants.

Al lector li queda aquella sensació inquietant: Quantes famílies viuen així sense dir-ho?

Reflexions:

En altres lectures he observat aquests finals subtils i valents com habituals en la literatura contemporània europea: En aquest cas el final és una decisió silenciosa de tota la família que canvia l’equilibri de poder. Arriba un punt en què ja no esperen res d’ell. I això és molt més definitiu que una discussió.

Considero que sovint el poder d’algunes persones dins la família existeix perquè els altres encara esperen amor, reconeixement o canvi. Però quan aquesta esperança mor, el poder també comença a morir.

El pare probablement pensa que encara controla la situació, però el lector entén abans que ell, que emocionalment ja l’han abandonat. I aquesta és la seva derrota real. I podria ser la de moltes famílies.

Alícia Llinàs Gibert. 5/2026

PAÍS DE CIUTATS, VILES I POBLES

 

 

En Ferran Mascarell ha estat al festival literari d'Arenys de Mar 2026 《Les set ciencies》De lema: Paraules, oficis i món.

L' entrevista de Ferran ha estat conduïda per l'arenyenc: Enric Sierra.

Certament ens hem enriquit de la seves paraules durant 1h.

Què diu Ferran Mascarell sobre: El País de ciutats, viles i pobles?

Ferran Mascarell probablement ho expressa amb aquella mirada seva que combina cultura, ciutat i país com una mateixa respiració.

Catalunya no s’entén des d’un únic centre, sinó com una constel·lació viva de llocs amb identitat pròpia: ciutats que pensen, viles que articulen i pobles que preserven l’essència. Per a ell, aquest “país de ciutats, viles i pobles” no és només una descripció geogràfica, sinó un model de civilització.

Les ciutats són motors culturals i econòmics, espais de creació i innovació.

Les viles actuen com a nusos de cohesió, mantenint una escala humana que permet la convivència i la proximitat.

Els pobles custodien la memòria, el paisatge i una manera de viure que dona profunditat al conjunt.

I segurament insisteix en una idea clau del seu pensament:

que la cultura és el fil invisible que uneix aquest mosaic, el que evita que el país es fragmenti i el que dona sentit compartit a la diversitat.

També adverteix que el repte contemporani és evitar la desigualtat territorial, perquè si alguna part del país es buida o es debilita, el conjunt perd força. Per això defensa polítiques que equilibrin oportunitats, serveis i vida cultural arreu del territori.

De les coses que ha dit m'agradat aquesta:

Barcelona sempre ha sigut una història de diversitats. I hem de fer les coses en funció de les persones que hi viuen.

Entenc aquesta diversitat de cultures que han omplert les ciutats i pobles.  Catalunya ha de continuar creixent des de la pluralitat. Conviure en diverses mirades i formes de vida. Ser resilient, per ser rica davant la diversitat.

Alícia Llinàs Gibert. 4/2026

LA ASISTENTA

La ASISTENTA de Freida McFadden

Primera edició en castellà: Octubre 2023

Gènere: Thriller psicològic

De què tracta?

Millie és una dona que aconsegueix feina com a assistenta domèstica a la casa de la família Winchester. Té, però, un passat fosc: ha estat a la presó.

Al principi sembla una oportunitat perfecta: té feina, un lloc per viure i la possibilitat de començar de nou. Però la senyora de la casa, la Nina, té comportaments molt inestables: menteix, manipula, provoca situacions incòmodes i sembla que sigui la persona perillosa de la casa. En canvi, Andrew, el seu marit, sembla amable i protector.

Però a poc a poc el llibre fa un gir que obliga el lector a recalibrar la seva opinió sobre els personatges. La història canvia, i també la manera com entenem les seves ments. En realitat, Nina està atrapada en un matrimoni abusiu amb Andrew. Nina no està boja.

L’autora és metgessa especialitzada en lesions cerebrals, i això es nota en la manera de construir els personatges. El lector veu el món a través d’una ment concreta, la de Millie, però no té tota la informació per interpretar els fets que ocorren. Això és propi de la neuropsicologia: podem entendre coses diferents del que veiem o del que se’ns diu.

El meu comentari:

què té d’especial aquesta novel·la?

És de lectura molt àgil i la història avança ràpidament. Manté la tensió i et fa preguntar constantment què està passant. El llibre aporta entreteniment i reflexió alhora.

Combina suspens i psicologia, amb girs inesperats i jugant amb emocions diferents. El que semblava una història sobre una senyora boja i una assistenta innocent es transforma en una història sobre manipulació, supervivència, justícia personal i venjança.

Dels personatges què en penso?

Millie

Sembla poc realista que l’assistenta Millie no sigui perseguida ni culpabilitzada per la policia. Això és una decisió narrativa de l’escriptora: funciona com un thriller psicològic, no com un relat realista sobre la llei.

Legalment seria culpable, però no hi ha investigació real ni càstig en la narració.

Millie arriba massa lluny i la història deixa un aire incòmode sobre si la seva acció és justificable, ja que no hi ha un càstig clar.

El final té una gran ambigüitat moral, perquè trenca les expectatives del lector. D’una banda, el lector se sent incòmode amb la seva llibertat.

En la meva opinió, és un llibre que genera conversa i debat en els clubs de lectura.

 

Pel que fa a l’acte de tancar Andrew al desván, es pot interpretar com una acció defensiva per neutralitzar un perill immediat o com una venjança personal.

Per tant, quina línia separa la justícia de la venjança?

El que sí que és clar és que la durada extrema suggereix que vol castigar-lo de manera dràstica i irreversible. No el mata directament, però la seva acció provoca la mort. Tot i això, no és perseguida per la policia i desapareix sense deixar rastre.

Millie, d’una banda, és una heroïna per ajudar la Nina, però, de l’altra, la seva acció té conseqüències mortals i deliberades. Això deixa una sensació molt incòmoda però fascinant alhora.

Ens fa preguntar si és acceptable que una persona actuï segons el seu propi codi moral quan la llei no ho protegeix.

Millie actua com una justiciera encoberta i ningú no la persegueix, fet que deixa la porta oberta a les següents històries de la saga, on continua entrant en cases i resolent situacions difícils. 

En aquest punt, em fa pensar que hi ha comportaments en la societat que no arriben a aquestes conseqüències —com el bullying psicològic— però que, en ser continuats en el temps, causen un gran dany. Sovint són casos encoberts que no es coneixen, però que haurien de ser estudiats medicats i abordats també des de la justícia.

Nina

Pel que fa a Nina, l’escriptora deixa clar que és una víctima que finalment recupera la seva llibertat. Resulta innocent.

Tot i això, queda una sensació que no és un assumpte del tot resolt: la policia no la considera còmplice ni aprofundeix en la investigació.

Andrew

Aquest tipus de personatge és especialment inquietant perquè reflecteix una forma de violència difícil de detectar. No hi ha proves evidents, però sí un desgast continu que afecta la percepció i la seguretat de la persona que el pateix.

Des del punt de vista psicològic, Andrew representa el manipulador que sap adaptar-se a cada situació. Davant dels altres, manté una imatge impecable; en privat, exerceix el control. Aquesta dualitat és el que fa que el lector, igual que la Millie, trigui a veure la veritat.

Mostra com el maltractament pot amagar-se darrere d’una aparença normal i com la societat, sovint, no el detecta.

Tot i ser el causant del patiment, la manera com acaba obre una pregunta incòmoda: fins a quin punt és legítim que la justícia no vingui de la llei, sinó de les persones?

Si cada persona actués pel seu compte, entraríem en un caos on la venjança podria justificar qualsevol acte.

Però el llibre no parla tant de llei com de realitat humana.

El llibre, en el fons, no respon —et deixa aquesta reflexió:

Quan la justícia falla, la venjança pot semblar justícia…

però continua sent venjança?

    

Alícia Llinàs Gibert 4/2026

AIXÒTAMBÉ ÉS UN DOL

 

Això també és un dol.

Sense flors ni comiats,

però amb silencis que pesen.

Pel que hauria pogut ser

i només ha existit en la idea,

com una ombra que acompanya.

Per allò que vaig imaginar veritat

mentre encara no ho era.

Per la igualtat que no va arribar,

encara que durant anys

l’a vaig sentir possible.

I aquest és el dol real:

quan la veritat que vaig viure dins meu

no va trobar lloc en el món.

Alícia Llinàs Gibert. 4/2026

EL GRAN ARCANO

 

EL GRAN ARCANO, de Paloma Sánchez-Garnica. 1a edició, 2006

Resum de l’argument

La història comença amb la misteriosa desaparició del catedràtic Armando Dorado, un professor universitari que feia anys que treballava en la recerca d’uns bifolis que tancaven un antic còdex, del qual es diu que conté un secret que podria posar en qüestió creences fonamentals de la nostra cultura i religió.

Armando Dorado desapareix sense deixar rastre i els bifolis també esdevenen un misteri. La seva deixebla Laura i el seu company Carlos decideixen buscar-lo. Per fer-ho, han de seguir les pistes que ell mateix els ha deixat i desxifrar allò que els bifolis amaguen.

La investigació es converteix en una veritable aventura internacional: els porta a viatjar per llocs com Saragossa, Jordània, Toledo, Burgos, França i el Vaticà. La narració es desplega com un viatge —no només geogràfic, sinó també intel·lectual i espiritual—. Travessa espais carregats d’història, com el Monasterio de las Huelgas, o terres llunyanes com Jordània.

Però, a mesura que s’hi apropen, descobreixen que no són els únics que volen trobar aquest secret i que una societat secreta molt perillosa podria voler impedir-los-ho a qualsevol preu.

Al llarg de la novel·la es combinen elements de misteri, investigació i conspiració amb reflexions sobre els rituals, la història i el poder dels coneixements amagats, que poden transformar la mirada sobre parts essencials de la nostra cultura i religió.

Ressenya i reflexió sobre El gran arcano

La novel·la El gran arcano, de Paloma Sánchez-Garnica, és una novel·la d’intriga i misteri. És una història que es mou entre la investigació, el misteri i la recerca d’una veritat que sembla constantment a punt de revelar-se, però que mai no es deixa entreveure del tot.

El que més destaca és la capacitat de l’autora per crear una sensació constant de realitat i de ficció alhora. Els elements històrics, els manuscrits antics i la idea d’arxius ocults no només són creïbles, sinó que connecten amb una realitat documentada: que la història no sempre ens ha arribat sencera i que sovint ha estat filtrada per qui tenia el poder de conservar-la o d’escriure-la.

El que realment sosté la novel·la és el seu fons temàtic: posa en qüestió la relació entre la fe i la veritat, creant una atmosfera de secretisme. El poder també hi apareix com a protector de la realitat.

•La fe: qüestiona si la fe és una veritat absoluta o una construcció sostinguda al llarg del temps i ens convida a preguntar-nos:

Fins a quin punt les creences es construeixen sobre certeses o sobre relats que han estat acceptats al llarg del temps?

Què passaria si allò que creiem sagrat tingués un origen diferent del que ens han explicat?

•El poder: hi apareix com una força silenciosa, que no actua de manera visible, sinó des d’arxius tancats, despatxos o estructures antigues que sobreviuen al pas del temps, com institucions religioses. El poder es revela en la novel·la com el que és capaç de decidir què es revela i què queda amagat.

•El secretisme: el secretisme que desprèn la novel·la és el saber amagat i fragmentat, transmès a uns pocs i que travessa generacions. Genera una atmosfera de tensió a la novel·la. Penso que el secretisme, amb el temps, acaba definint la història tant com els fets visibles.

La novel·la convida a una reflexió molt actual:

-Fins a quin punt la veritat pot ser perillosa? I si estem preparats per conèixer-la?

-Qui decideix què pot sortir a la llum?

-Amb quina confiança mirem el món?

La novel·la juga expressament a fer dubtar entre realitat i ficció, ja que el que revela no és un descobriment històric confirmat.

Opinió pròpia 

Com a lectora, aquesta novel·la m’ha deixat una sensació inquietant però, alhora, molt estimulant. No tant pel que explica, sinó pel que suggereix.

M’ha fet pensar que potser la veritat no és un document o peces úniques amagades en algun lloc del món, sinó un conjunt de fragments dispersos que ningú ha arribat a reunir del tot.

També m’ha portat a una reflexió més íntima: fins a quin punt estem disposats a conèixer la veritat? I si aquesta pot fer trontollar allò que ens sosté?

Hi ha una certa comoditat en el que creiem, en les històries que ens han explicat. I, alhora, hi ha una curiositat constant per mirar més enllà, per qüestionar sense por tot allò que envolta la nostra fe.

El “gran arcano” potser no és només el secret que es busca al llarg de la novel·la, sinó aquesta tensió entre el desig de saber i la por de descobrir.

En aquest sentit, el llibre deixa una porta oberta —incòmoda— perquè cada lector decideixi fins on vol arribar o què vol creure. Posa en joc la confiança amb què mirem el món.

L’autora dona a la novel·la una base molt sòlida i creïble situant-la en llocs històrics reals:

El monestir de las Huelgas, un lloc de custòdia i memòria carregat de poder, vinculat a la monarquia i a privilegis únics dins l’Església. Ens apropa a una idea: alguns monestirs han estat dipositaris de coneixements delicats, i aquest és un lloc plausible, imaginable per guardar documents importants i arxius poc accessibles dins els seus murs.

Pel que fa a Jordània, és una zona geogràfica clau en la història de les religions i de les civilitzacions antigues. Funciona també com un espai on tot sembla possible, on la història respira encara sota la terra, on el passat no està del tot tancat.

El llibre et deixa amb una intuïció inquietant: no que el gran arcano existeixi tal qual, sinó que podrien haver-hi fragments de veritat dispersos, amagats en llocs reals, esperant ser llegits.

Entre la veritat i la ficció en la novel·la, el que sí que és clar és que:

•El món dels bifolis, pergamins i còdexs és absolutament verídic;

•Al llarg de la història, el poder ha influït en el que es conserva i el que es difon;

•Hi ha documents amagats, versions de la història.

Recomanable la lectura per gaudir d'una prosa immillorable i perquè desperta la inquietud entre el que sabem i el que intuim. Captant l'interès del lector en tot moment.

Alícia Llinàs Gibert. 3/2026

MEMORIAS DEL CAFÉ DE LA ÓPERA

 

    

Memoria del café de la ópera del viernes 14 de febrero 2026.

Agradecimiento.

Escrito por Antonia Pilar Villaescusa quien condujo la entrevista a Elvira Costa Miró actriz y escritora.

Ayer en el café de la Ópera en el marco de "Café de Letras y Música" se vivió una tarde muy intensa a pesar del mal tiempo reinante y de la fuerte lluvia que impidió que algunos pudieran venir, aún así, el café se llenó. Elvira Costa Miró nuestra invitada estuvo magnífica, recitando poemas de Antonio Gala y la descubrimos un poco más en todas las preguntas que le hice, Manuel Ferrer, nos hizo reír y de buen grado con sus monólogos, el micro abierto no fue tan extenso pero muy rico en contenido, el monográfico de Antonio Gala que leí hizo descubrir un poco más a este gran dramaturgo, poeta y filósofo a los asistentes. Resumiendo, una tarde magnífica a pesar de la lluvia que caía. Mil gracias a todos.

Antonia Pilar Villaescusa Rius




Alícia Llinàs Gibert poeta, asistió a la entrevista y quiere contar un poco de las palabras que nos transmitió la actriz a todos los asistentes.


Ella se encuentra siempre bien a si misma, comunicando, motivando a la gente e interpretando.
"Hay muchas personas que necesitan que las motives por tener muchas dificultades psicológicas".
"Tener un entorno que te apoya es importante".
"Todos nos podemos ver reflejados uno a otro".
"La soledad adquirida ayuda a conocerse".


Libros: 3
《40 historias sobre un viaje llamado vida》.
《Justiciero de la tormenta》
《35 historias que pueden cambiar tu vida》

"La filosofía de la vida le conecta mucho". Principalmente la actitud ante ciertas cosas que le seducen.

Ha conocido a personas muy diversas y cada una tiene una manera distinta de entender la vida. Sus circunstancias son distintas. Además una persona que reflexiona tiene una filosofía distinta. Tiene a veces una coraza pero cuando conoces su interior es majísima.

"No es partidaria de dar consejos porque es desde un punto de vista personal".

"Todos nos podemos ver reflejados uno a otro".

▪︎Le preguntamos sobre el destino o la casualidad:
Nos contesta que todo pasa por una causa. Es una sucesión de evidencias. Nosotros mismos nos forzamos el destino.
Hay que tener un afán de superación y educar el celebro, pues la persona negativa se va autodestruyendo.

▪︎Se describe como una buena persona.

▪︎¿Algo que le desagrada?
Le desagrada que una persona no sea honesta.

▪︎Le preguntamos si borraría algo de su vida y dijo que no.

Añadió una reflexión:
《Seras dueño de tu destino el día que sepas lo que quieres》.

Una frase:
《Un país que no acude a la cultura para ella es pobre》.


Pel.lículas:

Es actriz del cortometraje: "espejismo" del director Manuel Ferrer.
Dice que cada uno tiene en su interior algo de cada personaje.


Finalizó la entrevista leyendo unos poemas del poeta y dramaturgo Antonio Gala:
"Es hora ya de levantar el vuelo"
"Cuando tendré, por fín, la voz serena"


Alícia Llinàs Gibert. 2/2026

La sala de amigos: escritores, poetas, directores y otros artistas de cine.

LLIBRE: EL SODOMITA I LA INQUISICIÓ

Nova lectura que hem comentat al nostre cafè literari amb la presència de l'autora Rocío Rodríguez.

Publicat el 2015

El meu comentari:

Es una novel·la històrica que explica la vida d'un noi anomenat Gonzalo en l'Espanya dels sègles (XVI-XVIII). Una època fosca de la història marcada pel poder religiós exercit per la inquisició.

Comença la història quan el protagonista descobreix la seva atracció cap als homes. Marxa de casa seva perquè no vol ser descobert. Això desencadena un recorregut ple de dificultats, persecucions, fugides per territoris com la Corona d'Aragó, Madrid i la costa del Marroc. Posa en relleu els severs càstigs que el tribunal inquisitorial aplica sobre la sodomia.

La novel.la combina l'aventura, el drama i la denúncia social. L'autora investiga sobre els processos judicials reals de la inquisició que dona credibilitat i realisme a la narració. La lectura amb aquesta base històrica que la sosté, adquireix un pes emocional més intens.

Ens apropa a una realitat silenciada de la història europea i a la vegada fa reflexionar sobre la intolerància social i religiosa d'aquella època, on la por i la repressió condicionaven la vida personal dels individus. La homosexualitat era considerada "un pecat contra natura", castigat amb penes dures; com la foguera, les galeres, els assots o el desterrament.

El protagonista ha de  lluitar constantment amb el desig de viure amb autenticitat i la necessitat de sobreviure en un mon dominat per la por i el càstig; Gonzalo travessa territoris plens de vigilància, buscant espais on poder ser un mateix sense por.

Estableix un pont del passat amb el present. Ens recorda la importància dels drets, del respecte a la diversitat i la llibertat personal.

Recorda fins a quin punt la dignitat humana pot resistir en els contextos hostils.

La duresa dels fets m'ha colpejat enormement. Em desperta una mirada més conscient cap al valor de la llibertat i el respecte en la meva societat, encara que queda molt per aprendre sobre l'acceptació i la convivència.

Dels personatges:

No són els protagonistes d'una novel.la sinó que són veus rescatades d'arxius; figures documentades que el llibre els hi dona vida.

Els sodomites acusats són de procedència molt diversa; criats, joves aprenents, artesans... Treballen, tenen família. La persecució recau no sobre persones marginals aïllades, sinó sobre persones integrades; amb relació de dependència com d'amo/criat, mestre/aprenent.

No tenim la veu íntima dels acusats doncs és una veu filtrada dels tribunals. Però tenim les veus de la comunitat que participen amb interrogatoris, testimonis, confessions...

La novel·la és un exercici de memòria doncs respecta aquestes veus perquè deixin de ser només expedients i tornin a ser persones.

Donc molta relevància i molt de mèrit a l'esforç de l'escriptora Rocío Rodriguez pel seu treball d'investigació.

Alícia Llinàs Gibert. 2/2026

EL DARRER SECRET

 

De Dan Brown.

Publicat el set 2025.

 

Descric la meva interpretació de la novel·la.

 

El darrer secret, de Dan Brown, és una novel·la immersiva, ambiciosa i profunda, plena de ritme.

El ritme narratiu es curt, directe, amb capítols breus que creen una sensació d'urgència, esperançadora, i misteriosa alhora. Perquè vols saber més, sempre estàs perseguint una revelació, i ho aconsegueix l'autor, fent salts constants entre trames paral·leles.

 

L'obra es desenvolupa en una Praga misteriosa i simbòlica: una ciutat de llegendes, passadissos ocults i sinagogues vinculades al mite del Golem.

 

L’obra explora sobretot el tema de la consciència i la vida després de la mort, i ho fa amb un estil de thriller simbòlic, ple d’enigmes, misteri i acció.

 

Una de les coses que més impressiona és com la novel·la fa reflexionar sobre la ciència noètica, qüestionant creences científiques molt arrelades sobre la naturalesa humana, la religió, la moral i, sobretot, el futur de la consciència.

 

La novel·la gira al voltant dels successos que es produeixen després del la conferència de la científica noètica al castell de Praga. La científica està a punt de publicar un manuscrit amb descobriments revolucionaris. El seu treball desafia la visió materialista clàssica de la consciència , que diu que es incorrecte i suggereix que la consciència no és només un producte del cervell, una química cerebral, sinó una mena de senyal que transcendeix el cos físic. Segons la seva recerca, la ment podria captar informació d’un camp molt més ampli, compartit i connectat. Parlarien de la consciència no local, com si la ment estigués “connectada” al que passa al seu voltant, l’energia emocional del grup, les interaccions que no pots descriure amb paraules.

la consciència no seria només intuïció més raó sinó una part no local com si la ment captes coses que no són visibles i la raó no les pot analitzar. Pot captar microgestos imperceptibles, vibracions emocionals, patrons d’energia, sincronicitats.

Aquesta idea tindria implicacions immenses: influir en els pensaments, accedir a records, alterar percepcions, potenciar capacitats mentals, qüestionar dogmes científics, desestabilitzar institucions i exposar experiments secrets. Serien descobriments tan poderosos com la bomba atòmica o el genoma humà, amb conseqüències en la medicina, la religió, la filosofia i fins i tot en la seguretat nacional.

Per això, governs i l’organització nord-americana Threshold intenten impedir que Katherine Salomon publiqui el seu manuscrit.

Unes línees de la novel.la per entendre aquesta persecució del manuscrit diu així:

«Katherine no tiene ni idea del peligro que corre...», había dicho Gessner ( la doctora que estudia la ment) «La gente para la que trabajo... no se detendrá ante nada para silenciarla».

 

Ja estan aplicant alguns d’aquests avenços sense saber-ho ella—que havia la científica exposat anteriorment en una tesis —, en experiments secrets, com el cas d’una dona epilèptica, Saha, que porta un implant cerebral i participa en estudis de neuroestimulació profunda, inducció d’estats propers a la mort i investigacions sobre percepció extrasensorial.

Saha però, es protegida pel Golem, mite de Praga.

Golem per mi és el desig humà de replicar Déu, però amb falles inevitables. El Golem es descontrola.

《Planteja una tensió entre el desig de controlar la realitat i la limitació humana》.

El rabí vol crear una criatura de perfecció divina de protecció per assolir un coneixement diví.

Significa que l'home vol acostar-se a lo diví, a Déu. 

El Gólem sap que la doctora que estudia la ment de Sasha abusa del seu cos i la ment y en Michel Harrys traiciona el seu cor.

El Gólem té les dues dualitats: La veritat i la mort escrita al seu front amb símbols. 

Així que mata a M.Harrys i a la Doctora Gessner. 

El “Gólem” a la novel.la  resulta ser una persona amb trastorn de personalitat: en realitat, és (Sasha) amb una identitat alternativa que actua quan està amenaçada.

Al laboratori subterrani hi ha poders molt poderosos, i el Gólem ( aquesta altra personalitat de Sasha) destrueix part de la base secreta. 

El llibre també suggereix que certs estats epilèptics podrien obrir portes a experiències creatives, místiques o divines. Algunes ments creatives havien sigut epilèptiques com Van Gogh, Àgata Christie, Sòcrates, altres. Els atacs eren com  obrir una porta a lo diví, alliberar la ment del cos físic i tenir explosions sobrenaturals. També hi han relats bíblics que en parlen d'experiències místiques, revelacions, trobades divines, que semblen descriure l'experiència d'un atac epilèptic, com Ezequiel, Juana de Arco.

 

Katherine fins i tot experimenta la possibilitat de visions precognitives, per exemple d'un event futur, fet que reforça el debat sobre poders paranormals i sobre la consciència que pot existir més enllà del cos.

 

Descobrim també el paral·lelisme amb les experiències extracorporals i la realitat virtual que crea una fort sensació d' immersió i pot generar la anomenada "autoscopia" o la percepció de veure's un mateix des de fora,

enganyant el cervell.

Son sensacions que es poden donar en casos d’estrès, traumes o properes al son....., amb la sensació d'estar flotant. Sensacions que també poden ser induïdes per drogues, falta de son, malalties amb febre molt alta, desequilibri transitori de la química del cos.

 

El final de la novel·la ofereix una imatge simbòlica molt potent vinculada al mite del Golem i al concepte d’“halo de llum”. Katherine Salomon, científica noètica, interpreta l'halo de l'estàtua de la llibertat com rajos lluminosos que flueixen cap a l'interior, cap al crisol, com una ment que rep idees, idiomes i cultures dels set continents: un símbol d’una consciència col·lectiva i compartida.

És com si ens volgués representar la consciència no local i la idea que tots rebem informació d’un camp comú i universal.

 

Alícia Llinàs Gibert.11/2025. 

 

 

"UN CONTE PERFECTE "

"UN CONTE PERFECTE "

De Elísabet Benavent 

Primera edició: Febrer 2020

És un llibre que m'ha fet reflexionar sobre la felicitat que perseguim en la vida i les expectatives que tenim. Dels convencionalismes que ens atrapen, les imposicions socials, la pressió familiar, els dubtes que ens porten a grans decisions...i altres que volen guiar el nostre camí.  

És una història de la que podem reflexionar i treure missatges d'autoconeixement de nosaltres mateixos.

De cada personatge sorgeix un pensament que el podem fer propi:  

De Margot la noia amb una família influent, amb un treball que li dona seguretat i un promès ideal, comentaria que :《 el que tenim a vegades no coincideix amb el que necessitem per ser feliços i hem de trencar amb el que la família, i amb el que la societat espera de nosaltres》per conseqüent passa que:《 les aparences i les expectatives no coincidiran amb la realitat de la seva vida》. 

De Flippo, que es converteix amb el ex-nuvi de Margot, podem captar: 《la necessitat de tenir un amor autèntic per un mateix》,《el temps i l'espai seran imprescindibles per poder valorar la relació futura i entendre el que realment volen 》. En el futur cap del dos encaixen amb les seves antigues vides.  

De David amic i amb una ex-núvia: —és un home amb poca seguretat a la feina i té una vida que també vindrà marcada per l'amor i per moltes incerteses—.  

De la història d'en David i la Margot podem captar :《 l'amistat com a suport per poder afrontar els canvis》,《 t'adones que no necessites viure amb els patrons dels altres per ser vàlid socialment i per sentir-te bé》,《 viure segons la llibertat que un té i no amb la por que dona la inseguretat a la feina》. 

 Altres missatges:

《 La vida perfecta no existeix, existeix la vida que tu tries amb les seves imperfeccions》. 

《L'amor veritable només és possible quan un s'atreveix a ser autèntic, a viure d'acord amb el que vol, no amb el que s'espera》. 

《 Necessitem en aquesta vida un cor valent》 .

《Fugir d'una vida establerta o comú a la família, que no ha de ser necessàriament fracàs, sinó un descobriment de moments inesperats, de tot el que fa falta saber de viure amb llibertat》.

 《L'amor encaixa amb llibertat, no en tenir expectatives》 .

《 Prendre decisions difícils és un pont a qui ets de veritat》.

 《Tenir por en allò que has de decidir pel teu futur, és per adonar-te que estàs a punt de créixer 》. 

《 Tenir complicitat amb els altres pot florir l'amor》. 

《La felicitat i l'amor no sempre arriben quan ho esperem o segons les regles dels altres》.

Personalment m'inspira a pensar que a vegades cal alliberar-se de les mirades dels amics i gent en general per descobrir el que som en realitat. També m'he reconegut amb les pors dels personatges.  

Alícia Llinàs Gibert.10/2025

LA MENTE DE LOS JUSTOS

 

     

La lectura d'aquest estiu 2025.

La mente de los justos (The Righteous Mind) 

És una obra del psicòleg social Jonathan Haidt

Publicada el 2012

Haidt explora les arrels de les nostres creences morals i les causes profundes de divisió d'opinió religiosa i política. Com les opinions oposades entre el bé i el mal.

És un llibre molt ric per aprendre i reflexionar, tant a nivell personal com social. No només explica teories; fa que examinis com penses i com jutges els altres, cosa molt valuosa en la vida quotidiana i en la comprensió de la societat.


El llibre ofereix una anàlisi innovadora sobre com les emocions, més que la raó, guien els nostres judicis morals i com aquestes diferències poden generar conflictes entre grups que es consideren moralment superiors.


Haidt defensa que la moralitat humana és principalment intuïtiva i emocional, no racional. Per explicar-ho, utilitza la metàfora del "jinete sobre l'elefant"

L'elefant representa la intuïció, poderosa i ràpida; el genet, la raó, intenta guiar-lo, però la majoria de vegades acaba justificant cap on l’elefant ja ha decidit caminar. 

Aquestes metàfores serveixen per entendre millor per què és tan difícil canviar l’opinió d’algú amb arguments racionals si les seves emocions i intuïcions ja estan implicades.



Ens serveix per afinar la intuïció per respondre amb més saviesa la pròxima vegada.
Llegir històries diverses, parlar amb gent que pensa diferent, reflexionar sobre dilemes morals…



Un exemple:

L’experiment del “diner perdut”

Haidt explica un experiment en què els participants han de jutjar situacions morals:

Per exemple, una persona que troba diners i no els retorna. La majoria jutja ràpidament que l’acció és correcta o incorrecta sense raonar detalladament, sinó que la seva intuïció els dicta què és just o injust.

La raó, després, només serveix per justificar la decisió que ja han pres.




En què ens pot servir tot el que analitza en el llibre?


1. Reflexió profunda sobre la moralitat
Reconèixer el paper de la intuïció.

El primer pas seria adonar-te que la reacció immediata ve del cor (l’elefant). Si n’ets conscient, ja no la prens com l’única veritat absoluta. Pots parar i dir-te:

> “Això que sento és la meva intuïció. Ara escoltaré també la meva raó.”



2. Comprensió dels altres


3. Aplicable a moltes àrees

▪︎Polítics, mestres, pares, professionals de la salut o qualsevol persona pot aplicar els conceptes del llibre per:

▪︎Prendre decisions més conscients

▪︎Millorar el diàleg amb els altres

▪︎Entendre els conflictes morals en grups o societats

▪︎En quan a diferències polítiques:

Haidt mostra que liberals i conservadors tenen intuïcions morals diferents.

Així que un liberal veu un projecte social que ajuda a persones vulnerables i sent que és moralment correcte gairebé automàticament.

Un conservador pot jutjar que el mateix projecte menysprea tradicions o autoritat i sentir immediatament que és incorrecte.

En ambdós casos, l’elecció no prové d’una raó detallada, sinó de la intuïció moral innata o socialitzada.


4. Entrenar la reflexió

Això no sempre canviarà la decisió final, però farà que sigui més conscient i justificada.

5. Combinar intuïció i raó

Una decisió més conscient no vol dir anul·lar la intuïció, sinó equilibrar-la amb la raó:

L’elefant diu: “Això no em sembla bé.”

El jinete respon: “Per què no? Hi ha altres possibilitats?”
Quan deixes que tots dos dialoguin, la decisió final és més madura.


6. Donar temps
Molts errors morals vénen de decidir massa de pressa. Si dones espai (un instant, un dia, una setmana) perquè la raó elabori, la intuïció ja no actua sola.

No podem eliminar la intuïció, però sí podem educar-la i equilibrar-la amb la raó. Les decisions més conscients apareixen quan pares, observes la teva reacció i després deixes entrar la reflexió.


Per exemple: algú que et semblava arrogant potser resulta ser només tímid; algú que et semblava encantador potser no és tan de confiança.


7. Una lliçó moral

El llibre ens diu que no podem confiar cegament en la intuïció inicial.

Una decisió més conscient implica:

1. Acceptar que la primera impressió és només un punt de partida.
2. Donar temps a la raó i l’experiència perquè confirmin o corregeixin el judici inicial.


8. Com aplicar-ho en la vida diària

Quan coneguis algú nou, pots dir-te:

> “Aquesta és la meva intuïció ara mateix… però deixaré que el temps em mostri si és certa.”

Ens parla també:

1. Del grup com una colmena.

Hi han un sentiments socials que ajuden al grup ( diu que punxen l'interruptor de la colmena) apaguen el jo i permeten que ens convertim en una part del tot.

L'acte de fer grup de congregats es un estimulant excepcional i poderós.
Es producte de l'apropament.
Les sensacions creixen i les energies vitals se hiperexciten i les passions s'intensifiquen.


2. De la natura.
Hi ha sentiments elevats de sorpresa i admiració i devoció que omplen i eleven la ment. Aquesta sorpresa actua com de reinici. Com interruptor de la colmena. Juntament amb l'amor col·lectiu i l'alegria col·lectiva.
Les persones s'obliden de si mateixes i de les preocupacions cuotidianes


3. D'empatitzar.
Parla de les neurones mirall. Sentir i emfatitzar el dolor de l'altre.
Per exemple: Empatitzes més amb un jugador agradable que amb un d'egoista

O empatitzes més quan els demés s'han amottllat a a la nostre moralitat no quan la relaxen.

Aquests són alguns dels conceptes que he extret de la lectura del llibre.  Hi ha moltes més reflexions. 

Espero que qui ho llegeixi el faci reflexionar com a mi m'ha fet,  gaudint en tot moment de la seva lectura.

Després de llegir aquest llibre, les nostres idees i pensaments, decissions... poden canviar o ajudar-nos en tot el que es va presentant en la vida.

Alícia Llinàs Gibert. 9/2025

PANTALEON Y LAS VISITADORAS

  

De Mario Vargas Llosa.

Comentari personal sobre Pantaleón y las visitadoras.

Aquesta novel·la de Vargas Llosa m'ha sorprès per la manera com combina l’humor amb una crítica social profunda.

El to de la novel·la oscil·la entre el còmic i el tràgic, i això la fa especialment rica de matisos. —Un militar seriós, disciplinat, rep l'encàrrec d'organitzar un servei de prostitució per als soldats destinats a l’Amazònia. El contrast entre la fredor administrativa i la realitat humana que l'envolta genera situacions còmiques, però també absurdes i tristes—.

M’ha agradat molt com l’autor utilitza diferents formats narratius (cartes, informes oficials, transcripcions de noticies, diàlegs narratius...) per donar veu a una realitat plena de contradiccions.

La novel·la també mostra la progressiva transformació del protagonista, que passa de ser un home disciplinat i obedient a algú que acaba atrapat en el món que ell mateix ha contribuït a crear. Aquest procés reflecteix, d’alguna manera, la fragilitat de la raó quan es troba immersa en un entorn carregat de impulsos instontius humans i absurditats socials.

Ens mostra com fins i tot la persona més recta pot veure’s desbordada per les conseqüències de les seves accions.

És una sàtira intel·ligent, que ens fa pensar en la moral, la jerarquia i la hipocresia d’algunes institucions.

Vargas Llosa utilitza aquest escenari per mostrar la duresa i la marginalitat d’aquestes regions, però també per posar en evidència la distància entre la realitat d’aquestes zones i la burocràcia i la moralitat de la capital o de l’exèrcit. 

Elements simbòlics de la novel·la:

1. El servei de les visitadoras com a símbol social:
El servei de visitadoras —dones enviades a satisfer les necessitats sexuals dels soldats— no és només un tema literal, sinó que simbolitza la repressió sexual, la hipocresia moral i la doble moral d’una societat conservadora. És una metàfora de com les institucions intenten controlar allò que no poden eliminar o negar, i de com la sexualitat, malgrat ser tabú, forma part de la realitat humana i social.

2. La selva amazònica i el riu Amazones:
La selva i el riu representen la natura indomable, el caos i l’inconscient col·lectiu que desafia l’ordre que Pantaleón vol imposar

La novela parla de les zones remotes de la selva amazònica. Llocs gairebé inhòspits i aïllats on els soldats són destinats. Són àrees amb poca infraestructura, difícil accés i amb comunitats nadiues o petits assentaments. Les seves realitats formen part del paisatge i context on es desenvolupa la història. Representa un món gairebé aïllat i desconegut per a la majoria de la societat urbana peruana, i alhora simbolitza la força i la immensitat de la natura.

3. Pantaleón, el personatge:
Pantaleón és el símbol de l’home obsessionat amb l’ordre, la disciplina i el deure, que es veu atrapat en una situació absurda i ridícula. Representa la lluita entre la raó i el caos, i la vulnerabilitat humana davant els sistemes que volen controlar-la.

5. La burocràcia i la jerarquia militar:
La rigidesa i absurditat de la burocràcia i la jerarquia militar simbolitzen les estructures de poder que, en nom de l’ordre i la moralitat, acaben generant situacions ridícules o injustes. És una crítica a la falta d’humanitat que sovint caracteritza aquests sistemes.

        Alícia Llinàs Gibert. 7/2025