PAÍS DE CIUTATS, VILES I POBLES

 

 

En Ferran Mascarell ha estat al festival literari d'Arenys de Mar 2026 《Les set ciencies》De lema: Paraules, oficis i món.

L' entrevista de Ferran ha estat conduïda per l'arenyenc: Enric Sierra.

Certament ens hem enriquit de la seves paraules durant 1h.

Què diu Ferran Mascarell sobre: El País de ciutats, viles i pobles?

Ferran Mascarell probablement ho expressa amb aquella mirada seva que combina cultura, ciutat i país com una mateixa respiració.

Catalunya no s’entén des d’un únic centre, sinó com una constel·lació viva de llocs amb identitat pròpia: ciutats que pensen, viles que articulen i pobles que preserven l’essència. Per a ell, aquest “país de ciutats, viles i pobles” no és només una descripció geogràfica, sinó un model de civilització.

Les ciutats són motors culturals i econòmics, espais de creació i innovació.

Les viles actuen com a nusos de cohesió, mantenint una escala humana que permet la convivència i la proximitat.

Els pobles custodien la memòria, el paisatge i una manera de viure que dona profunditat al conjunt.

I segurament insisteix en una idea clau del seu pensament:

que la cultura és el fil invisible que uneix aquest mosaic, el que evita que el país es fragmenti i el que dona sentit compartit a la diversitat.

També adverteix que el repte contemporani és evitar la desigualtat territorial, perquè si alguna part del país es buida o es debilita, el conjunt perd força. Per això defensa polítiques que equilibrin oportunitats, serveis i vida cultural arreu del territori.

De les coses que ha dit m'agradat aquesta:

Barcelona sempre ha sigut una història de diversitats. I hem de fer les coses en funció de les persones que hi viuen.

Entenc aquesta diversitat de cultures que han omplert les ciutats i pobles.  Catalunya ha de continuar creixent des de la pluralitat. Conviure en diverses mirades i formes de vida. Ser resilient, per ser rica davant la diversitat.

Alícia Llinàs Gibert. 4/2026

LA ASISTENTA

La ASISTENTA de Freida McFadden

Primera edició en castellà: Octubre 2023

Gènere: Thriller psicològic

De què tracta?

Millie és una dona que aconsegueix feina com a assistenta domèstica a la casa de la família Winchester. Té, però, un passat fosc: ha estat a la presó.

Al principi sembla una oportunitat perfecta: té feina, un lloc per viure i la possibilitat de començar de nou. Però la senyora de la casa, la Nina, té comportaments molt inestables: menteix, manipula, provoca situacions incòmodes i sembla que sigui la persona perillosa de la casa. En canvi, Andrew, el seu marit, sembla amable i protector.

Però a poc a poc el llibre fa un gir que obliga el lector a recalibrar la seva opinió sobre els personatges. La història canvia, i també la manera com entenem les seves ments. En realitat, Nina està atrapada en un matrimoni abusiu amb Andrew. Nina no està boja.

L’autora és metgessa especialitzada en lesions cerebrals, i això es nota en la manera de construir els personatges. El lector veu el món a través d’una ment concreta, la de Millie, però no té tota la informació per interpretar els fets que ocorren. Això és propi de la neuropsicologia: podem entendre coses diferents del que veiem o del que se’ns diu.

El meu comentari:

què té d’especial aquesta novel·la?

És de lectura molt àgil i la història avança ràpidament. Manté la tensió i et fa preguntar constantment què està passant. El llibre aporta entreteniment i reflexió alhora.

Combina suspens i psicologia, amb girs inesperats i jugant amb emocions diferents. El que semblava una història sobre una senyora boja i una assistenta innocent es transforma en una història sobre manipulació, supervivència, justícia personal i venjança.

Dels personatges què en penso?

Millie

Sembla poc realista que l’assistenta Millie no sigui perseguida ni culpabilitzada per la policia. Això és una decisió narrativa de l’escriptora: funciona com un thriller psicològic, no com un relat realista sobre la llei.

Legalment seria culpable, però no hi ha investigació real ni càstig en la narració.

Millie arriba massa lluny i la història deixa un aire incòmode sobre si la seva acció és justificable, ja que no hi ha un càstig clar.

El final té una gran ambigüitat moral, perquè trenca les expectatives del lector. D’una banda, el lector se sent incòmode amb la seva llibertat.

En la meva opinió, és un llibre que genera conversa i debat en els clubs de lectura.

 

Pel que fa a l’acte de tancar Andrew al desván, es pot interpretar com una acció defensiva per neutralitzar un perill immediat o com una venjança personal.

Per tant, quina línia separa la justícia de la venjança?

El que sí que és clar és que la durada extrema suggereix que vol castigar-lo de manera dràstica i irreversible. No el mata directament, però la seva acció provoca la mort. Tot i això, no és perseguida per la policia i desapareix sense deixar rastre.

Millie, d’una banda, és una heroïna per ajudar la Nina, però, de l’altra, la seva acció té conseqüències mortals i deliberades. Això deixa una sensació molt incòmoda però fascinant alhora.

Ens fa preguntar si és acceptable que una persona actuï segons el seu propi codi moral quan la llei no ho protegeix.

Millie actua com una justiciera encoberta i ningú no la persegueix, fet que deixa la porta oberta a les següents històries de la saga, on continua entrant en cases i resolent situacions difícils. 

En aquest punt, em fa pensar que hi ha comportaments en la societat que no arriben a aquestes conseqüències —com el bullying psicològic— però que, en ser continuats en el temps, causen un gran dany. Sovint són casos encoberts que no es coneixen, però que haurien de ser estudiats medicats i abordats també des de la justícia.

Nina

Pel que fa a Nina, l’escriptora deixa clar que és una víctima que finalment recupera la seva llibertat. Resulta innocent.

Tot i això, queda una sensació que no és un assumpte del tot resolt: la policia no la considera còmplice ni aprofundeix en la investigació.

Andrew

Aquest tipus de personatge és especialment inquietant perquè reflecteix una forma de violència difícil de detectar. No hi ha proves evidents, però sí un desgast continu que afecta la percepció i la seguretat de la persona que el pateix.

Des del punt de vista psicològic, Andrew representa el manipulador que sap adaptar-se a cada situació. Davant dels altres, manté una imatge impecable; en privat, exerceix el control. Aquesta dualitat és el que fa que el lector, igual que la Millie, trigui a veure la veritat.

Mostra com el maltractament pot amagar-se darrere d’una aparença normal i com la societat, sovint, no el detecta.

Tot i ser el causant del patiment, la manera com acaba obre una pregunta incòmoda: fins a quin punt és legítim que la justícia no vingui de la llei, sinó de les persones?

Si cada persona actués pel seu compte, entraríem en un caos on la venjança podria justificar qualsevol acte.

Però el llibre no parla tant de llei com de realitat humana.

El llibre, en el fons, no respon —et deixa aquesta reflexió:

Quan la justícia falla, la venjança pot semblar justícia…

però continua sent venjança?

    

Alícia Llinàs Gibert 4/2026

AIXÒTAMBÉ ÉS UN DOL

 

Això també és un dol.

Sense flors ni comiats,

però amb silencis que pesen.

Pel que hauria pogut ser

i només ha existit en la idea,

com una ombra que acompanya.

Per allò que vaig imaginar veritat

mentre encara no ho era.

Per la igualtat que no va arribar,

encara que durant anys

l’a vaig sentir possible.

I aquest és el dol real:

quan la veritat que vaig viure dins meu

no va trobar lloc en el món.

Alícia Llinàs Gibert. 4/2026