Creuer pel Mossel I el Rin. Un viatge idíl·lic.
A Sant Goar del Rin, vaig pujar al vaixell amb ganes de viure una experiència, que mai oblidaria. Per recordarla quan em falti la calma, quan vulgui tornar a creure en la bellesa. Aquell matí, des de la coberta, l’aire duia un regust de vinya i pedra antiga. El sol, tímid encara, badallava entre núvols suaus, i els primers reflexos dauraven les aigües fredes del riu.
El Rin, vell i savi, ho ha vist tot: imperis, guerres, amor i llegendes. I la seva immensitat i el seu pas serè i poderós em travessà l'ànima. És una promesa de bellesa serena, de memòries dolces per mi, com una peça de vida que es pot assaborir lentament.
Pel riu, anem contra corrent navegant per la seva aigua de tons verds, sota el cel blau promès i envoltat per la pedra dels castells que ens vigilen amb ulls quiets, observant-nos.
El primer que veiem és la sireneta: La Loreley, alta, immòbil, mira endins el riu. La llegenda diu que la sireneta Loreley s’asseia dalt d’un penya-segat de 132 metres per pentinar-se els cabells daurats, amb un cant tan bell que distreia als mariners i els feia naufragar. En Sant Goar, que donà nom a la vil·la, els auxiliava. És un lloc màgic que inspira misteri i poesia. A la seva ombra, dos castells a banda i banda vigilen l’aigua, com dos ulls quiets que no dormen mai.
Dos castells emergeixen com veus del passat, guardians de llegendes i silencis. Burg Katz, alt i orgullós es dreça serè al turó amb una silueta de conte. Sembla escoltar Loreley des del cim. Construït al s. XIV pels comtes de Katzenelnbogen, va ser parcialment destruït per les tropes Napoleòniques. El seu rival, el castell anomenat Burg Maus, el contempla des d’una cota més baixa, com si rigués suaument.
Els turons són un amfiteatre d’història, i les vinyes penjen de les muntanyes com fils d'or verd, entre roques i senders. Camps de ceps que esculpeixen la terra com una cal·ligrafia viva, en una terra fonda i tenaç.
Riu endins, Gutenfels o Burg Kaub s’alça com un vell cavaller, resistent i digne. Castell romànic, construït el 1220 i restaurat al s. XIX.
Al mig del riu, com si flotes en el temps, brilla la silueta del Burg Pfalzgrafenstein, sobre una petita illa; ferm i auster, com en un somni de fades. I el Mäuseturm, petit castell, que està orgullós, resistint la corrent i custodiant llegendes.
Ens narren històries de peatges i càstigs, de navegants i somnis ofegats. Segle rere segle, mirant passar el temps.
El castell de Schönburg, damunt de Oberwessel, somriu entre l’encís del record i la pau del paisatge. Em va fascinar amb el seu passat noble, sent residencia de cavallers, originalment del s. XII, destruït per les tropes franceses el 1689 i reconstruït al s. XIX. Ara hotel i museu—. Domina el paisatge amb elegància i acull a visitants.
I el Gutenfels no ha conegut derrota: Es romànic, etern, no parla, però ens mira des de el turó i ens va seguint com naveguem.
Darera cada corva del Rhin un nou castell. Els seus noms , ressonen com versos antics: Sooneck, Reichenstein,—molt ben conservat—.
Davant nostre tenim el Burg Ehrenfels: ruïnes majestuoses; les fortaleses més grans del Rhin. Entre vinyes, protegia el pas fluvial i cobrava peatges. Encara es pot visitar la seva impressionant estructura.
Cada castell, una ànima amb cicatrius, cada ruïna, una carícia de la història. I jo, al mig d’aquest paisatge viu i majestuós, sento una gratitud estranya: per ser-hi, per veure-ho, per escoltar el seu fluir, la seva remor.
La llum s’escola ara per les runes de Fürstenberg, com si la història encara hi tremolés. En ruïnes, aquest castell fou destruït a la Guerra dels Trenta Anys. Ens ofereix una estampa romàntica, amb la natura conquerint la pedra.
Cada nom que escoltem pels micròfons ens emociona, ens manté vius, alcem la veu amb sorpresa, retenint la seva imatge amb fotografies. I jo, vull que els personatges de la meva poesia siguin els castells, com síl·labes de pedra barrejades amb l'emoció de navegar pel riu.
El Rin avança amb pas de gegant vell, i a cada revolt ens sembla sospirar records. A la seva riba, com dos germans separats pel temps, tenim alçant-se Marksburg i Burg Sooneck, cadascun amb la seva història i la seva mirada.
Marksburg, alt i intacte, era com aquell ancià que ha vist la guerra sense caure, que ha sentit els tambors però mai ha claudicat. Es realment l'únic castell del Rin, que mai ha estat destruït. Les seves pedres no conèixen l'oblit, i la seva torre, com una espasa clavada al cel, continua vigilant la vall amb orgull discret. No ha estat mai derrocat, i en el seu silenci es pot escoltar la veu dels segles.
Burg Sooneck, en canvi, és l’ànima renaixent. Derruït, reconstruït, estimat de nou. Reconstruït al s. XIX en estil neogòtic, ha servit com a residència de caça dels prínceps de Prússia. Va conèixerla desfeta i el foc, però també el retorn i la bellesa del redreçament. Com aquella persona que ha caigut i s'aixeca amb un somriure suau i una mirada nova, una mirada que perdona el passat.
Les vinyes que els envolten, com un tapís viu, els acaricien els peus. I entre els dos, com un fil d'aigua eterna, el Rin s’ho mira tot, testimoni fidel d’aquest diàleg entre els dos, entre la força i fragilitat. Soonek entre les parets refetes, entén la dolçor de tornar a ser i Marksburg, que ha vist la seva fi i encara s'alça, pot portar amb ell una saviesa més fonda. I entre els dos guardians, l'espai no és buit, sinó ple de sentit. La distància entre ells és la mateixa que hi ha entre el somni i la memòria, entre l’eco d’una victòria i la cançó d’una esperança.
El sol el tenim més baix, matisant el paisatge. Amb la seva llum de la tarda el Rin llueix com un mirall, on els records prenen forma en la memòria de cadascú. El vent, còmplice, passa entre les torres com un missatger. Porta la veu de les orenetes, les històries dels barquers, i un perfum que fa pensar en vides viscudes amb plenitud i pèrdues que no oblidà l’historia.
Arribem a Bingen, amb els ulls plens de reflexos, i Rüdesheim, ens’abraça amb els seus vins, i especialitats alemanyes.
Dalt nostre, lluny el Niederwalddenkmal. Ens parla de la unificació Alemanya; d’un poble que va voler ser un. El Rhin s'estira davant nostre com una cinta infinita, mostrant la seva magnitud kilomètrica, davant els nostres ulls. Una finestra oberta a un paisatge idíl·lic impossible d'esborrar a la nostra ment.
El Rin, impertorbable, segueix baixant cap al mar, com si ens digués: "Torna quan vulguis. Sempre hi haurà una història esperant-te entre aquestes aigües.”
Així en el silenci de la tarda, mentre la llum del vespre comença a vestir el món de blau fosc. El cel es torna profund com una promesa, i les primeres estrelles s’encenen, com pensaments antics tornant a brillar. I el Rin, vell i savi, ens abraça a tots.
Ara, des de el meu poble català, quan tot va massa de pressa, o massa lent tanco els ulls i torno al riu, on cada castell és una metàfora quieta i cada meandre, un lloc on respirar i recordar.
Alícia Llinàs Gibert. 5/2025
Viatge d'aquesta primavera 2025.
Ens va fer "un sol promès" durant tot el viatge.
