FORNELLS de MENORCA.

           

Llocs per contemplar.

Estiu 2021.

     Fornells, una petita població al nord de l'illa. 

     Com tots els indrets de Menorca és un lloc per contemplar i trobar-se en sí mateix.

 
    Feia un dia brillant. El sol banyava els carrers amb la seva llum daurada. Em vaig apropar al pintoresc port natural, de la badia, envoltat de palmeres. Es un port esportiu amb iots, i també pesquer amb barquetes amarrades, que es van bressolant per la brisa marina. Mirant cap al mar d'aigües tranquil·les reflectint el blau intens del cel, es troben les casetes blanques menorquines. Un lloc per gaudir del silenci al nord de l'illa. Em deixo hipnotitzar per el color blavós de l'aigua.
    Caminant per tota la llargada del port natural, vaig anar fent camí a peu vorejant el port, camí cap a la platja de Ses Salines, buscant llocs màgics vora el mar, on l'aire era impregnat amb l'olor de sal i peix fresc. De tant en tant em descalçava i feia un bany de peus en aquesta aigua cristal·lina. Amb sorpresa vaig arribar a una encantadora casa menorquina, amb un petit barquet de pesca amarrat al costat.
    Em vaig aturar un moment per admirar la vista, i de sobte, vaig veure una petita portella de fusta que duia al porxo de la casa. Vaig sentir una irresistible temptació d'entrar i explorar-ne l'interior. Em deixaria veure la casa? Li vaig dir a la senyora que em va venir a rebre, estic coneixent Menorca.
    I tant que sí!, amb va dir.
    Em vaig apropar i quina sort va ser que em van convidar a entrar a la casa, vaig quedar fascinada per la seva senzillesa i encant rústic. Em va impressionar la bellesa de la decoració tradicional menorquina, amb les seves parets de pedra encalades, els sostres amb bigues de fusta i els detalls artesanals que adornaven cada racó. El porxo amb els arcs típics menorquins, que miren el mar.
    Em van explicar la història de la casa i la seva relació amb el mar i la pesca, i em vaig sentir enamorada del lloc.
    Els raigs de sol que il·luminen les seves parets, i les finestres obertes al mar, que deixen veure l'interior, les seves cortines que el vent fa onejar són un bonic record que em vaig emportar de la simplicitat d'aquesta vida a la vora del mar.
    Després de la visita, vam sortir al pati interior i vam gaudir d'una tassa de te mentre contemplàvem les tranquil·les aigües del port. Va ser un moment de pau i serenitat, on el temps semblava haver-se aturat i només existia l'alegria de viure l'experiència al màxim.
    Vaig deixar que el murmuri suau de les ones em treies les meves preocupacions mentre vaig banyar els peus cansats en les aigües tranquil·les just al costat de la casa. La sensació refrescant de l'aigua marina em va revitalitzar el meu esperit, estava en un lloc idíl·lic, un raconet vora el mar, en una casa , on era un privilegi gaudir i conèixer la vida tranquil·la que s'hi viu.
    Vaig marxar amb el record d'un passeig inoblidable pel port de Fornells, una
experiència que mai oblidaré i que sempre guardaré com un tresor en el meu cor.

    Després de gaudir d'aquest moment de relaxació, tornar enrere pel mateix camí
d'arribada no se'm va fer gens cansat. Vaig decidir explorar una mica més i em vaig dirigir cap a la torre de defensa, a l'altre banda del poble, passant per l'Església de Sant Antoni Abat i al davant l'olivera centenària.
    Pel camí, si preguntes si hi ha platja et diuen que no en tenen. La més propera des de la bocana, és la cala Tirant a 1km. Tenim petits raconets entre les roques on et pots banyar, es formen piscines naturals. Veuràs que hi han instal·lades unes escaletes a les roques que et baixa fins l'aigua.
    Sortint del poble veuràs la torre de defensa de quan érem colònia anglesa. És una estructura imponent que s'alça majestuosa sobre el port. Els seus murs de pedra i la seva presència impregna l'aire amb una sensació de misteri i grandesa.
    Puja que et valdrà la pena!
    Vaig pujar-hi amb curiositat, pel camí de pedra que portava a la part superior de la torre. M'anava girant per observar la preciosa badia i quan vaig arribar a dalt, encara la vista era més espectacular.
    El persistent embat del vents, modela la cara nord de la illa, formant espectaculars paisatges i formacions rocoses. 
    El vent bufava fort i els cabells voleiaven tapant-me els ulls i tota jo em balancejava mentre feia fotografies. Aquí bufa bé el vent: vents de gregal; el juriol, tramuntana; cap al setembre.
    Des de dalt de la torre, es pot veure el far de Cavalleria i en tota la superfície, la bocana, l'ample escletxa del mar que s'endinsa cap a la terra, rodejada de
muntanyes. Vaig quedar hipnotitzada per la bellesa d'aquesta panoràmica, amb els seus contrastos entre el blau profund del mar i el verd exuberant de la natura i les casetes blanques arran de mar. Era com si el temps s'hagués aturat, i només hi havia l'eternitat de l'horitzó i la serenor de l'entorn.

    Va ser una experiència que em va recordar la importància de prendre's el temps per connectar amb la natura i gaudir de les meravelles que ens ofereix el món que ens envolta. Amb la ment plena de records inoblidables, vaig marxar de la població de Fornells amb una gran satisfacció.

                           Alícia Llinàs Gibert. 

                           Va succeir el 9/21.

                           Recordat el 4/24

Lecturas

        Comentario del libro de novela negra.  

                         De Carlos Zanón.

“CARVALHO: PROBLEMAS DE IDENTIDAD¨.

     Barcelona recupera en las novelas negras de C.Zanón, al célebre investigador privado de Manuel Vázquez Montalbán, pero con su propio estilo. No imita a su creador, sino que lo amplia en el entorno de la Barcelona actual.

    Es un reto para el autor hablar de dos ciudades. Está ambientada en un contexto histórico en el que fue escrita.

    La acción de la novela acontece en la Barcelona del 2017 y en Madrid. Era la época del procés, independentista de Barcelona y todo se debatía entre Barcelona y Madrid, por lo que no quiere hablar de Barcelona como un mundo aparte.

    En mi opinión es una obra con una narrativa compleja. El lector puede

encontrarse con una falta de interés por los tramas y se pierde en la lectura. La trama del crimen es floja y los personajes mal construidos. Hace divagaciones y repite. Tiene un estilo confuso. Yo como lectora, lo dejo y vuelvo a leer para saber como será el desenlace de los casos, haciéndolo entretenido, pero se me escapa continuamente el interés. Tiene un tono

barroco y pretencioso. Trata los asuntos a su manera, como ya establecidos o entendidos, profundiza poco en la trama, esto confunde al lector.

    Algunos hablan de meta literatura. Así con reflexiones meta literarias, el lector participa activamente para desentrañar todos los significados.

El personaje:

    A nivel emocional, es un amante de las mujeres. Siempre se había protegido en sus relaciones, pero se encuentra con una relación que no entiende y muestra un personaje que pierde la cabeza se descontrola. Vive la relación con criterios detectivescos. (Se refiere a su novia Zombie).

    Es un personaje desencantado con los problemas de identidad, pero de mente clara. C. Zanón realiza un análisis profundo de su Carvalho. Le importa más como se desenvuelve, que la propia investigación que el detective se ve envuelto.

    Carvalho de Manuel Vázquez Montalban, es un detective gastronómico, amante de la buena mesa. Sus recetas fueron recopiladas en el libro : Recetas de Carvalho en 1989 y reeditado en el 2012 con el título: "Carvalho gourmet".

     En la novela de C. Zanon, tenemos un Carvalho en una ruta de bares de tapas típicas españolas regentadas por chinos. No le gustan las recetas sofisticadas.

 

    El libro es escrito en primera persona. C.Zanón experimenta, para crear algo distinto. Es una ampliación del personaje en el contexto de una Barcelona actual. Quiere escapar de comparaciones con el Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán.

        Alícia Llinàs Gibert. 3/24

Libro propuesto en mi grupo de literatura        para comentar.

 

 

La vinya

 

LA VINYA.

     Aquest relat, vol ser un exemple de vida de moltes famílies que vivien del conreu.

Era l'any 1966.

     Tenia 4 anys quan la meva àvia es va morir. Vivíem a dalt de la casa dels meus avis, en un pis que vam pujar perquè el fill es pogués casar i continuar treballant a la vinya dels pares.

     En aquell temps havia que organitzar la família i mantenir-la unida per continuar amb el treball de la terra. L'explotació de la vinya devia repartir-se als fills de la casa.

     La majoria de famílies vivien de la terra. Hi havien els petits pagesos, els jornalers del camp, els masovers i els més acomodats tenien un mas amb conreu.

    Durant tota la vida he preguntat sobre la vida dels meus avis paterns. Tenien una vinya i de la collita feien el vi i el veníen.

    El meu avi era d'un poblet de Girona, de Vilobí d'Onyar. Sempre l'havia conegut amb la pell torrada del sol. Eren 7 germans que es van quedar a la casa de camp, fent vida de pagès.

    Quan fem reunions familiars em trobo amb els descendents d'aquestes persones i amb afany de saber, m'agrada que m'expliquin sobre les seves vides del camp i me'n adono de quines són les meves arrels; d'on vinc i el perquè, de l'educació que he rebut. La vinya va ser durant molts anys l’essència de la meva família, la nostra identitat i forma de ser.

     Les cosines del meu pare tenien una granja amb vaques, porcs, gallines i conreu. De petita anàvem a veure'ls.

    El meu avi explicava, que ell, abans de casar-se, feia de mosso, que és l'etapa prèvia per convertir-se en pagès. També, que va voler entrar al seminari, però ho va deixar per casar-se amb la meva àvia i així va començar la nostra història de la vinya d'Arenys de Mar. Van néixer 2  nois i una noia. El que va seguir la vida de pagès va ser el meu pare, l'altre el petit, va voler aprendre l'ofici de mecànic. Era normal que entre els fills sempre n'hi hagués algun que no li anava bé la vida de pagès.

    Els pagesos són persones que lluiten per viure d'aquest ofici bonic i satisfet, però poc valorat. Jo em sento orgullosa de les meves arrels i de l'educació que els avis han intentat transmetre. En certa manera era molt disciplinada i ordenada, doncs cada dia, s'havia de fer el mateix i pensar amb l'endemà. Doncs de la collita de la terra, depenia el fruit del treball. Era una vida lligada a les terres i al bestiar. És una història que em trasllada a un estat melancòlic i d'enyorança.

     Al morir-se la meva àvia, el meu pare i el meu avi, van tenir que deixar el treball de la terra .

     La casa on vivíem, està al poble i encara existeix.  Recordo la porta de fusta molt gran on entrava el cavall, fins el pati interior, on teníem la pallissa, la quadre, el safareig i el pou. A l'entrada hi teníem la premsa del raïm i les botes. Encara passejant pels carrers antics dels pobles, en podem veure d'aquestes cases.

     Les cases de pagès es construïen pensant amb l'aigua. Solien tenir una font a la vora, un safareig o una bassa per abeurar el bestiar. O bé una solució era, construir una cisterna que recollia l'aigua de la teulada quan plovia. Els petits pagesos com nosaltres, tenien un pou i un  safareig on es rentava la roba. Altres famílies d'aquell temps rentaven en safareigs públics o a vora del riu. Algunes poblacions com Caldes, tenien aigües calentes en els safareigs, la majoria  feien la bugada en els safareigs d'aigua calenta.

     La vida de cada dia a la vinya, era llevar-se d'hora, mirar el temps que fa, mirar els núvols per on van, agafar l'esmorzar que l'àvia preparava, la gorra, el podal i les tisores. Anar cap a la vinya amb el cavall quan començava a sortir el sol, i quedar s'hi fins a la posta. Eren dies de treball sota el sol i amb l'esquena corbada. El mig dia s'aprofitava per estirar l'esquena, parlar, fer broma i xafardejar.

     Quan no hi havia collita de raïm alternaven la feina de la vinya amb el conreu d'un altre terreny. Els meus avis plantaven maduixers. Les maduixes les carregaven dalt del carro i cap a Mataró, on tenien clients que les compraven. Feien camí amb el carro, per la carretera de sorra cap al mercat.

     El treball de la vinya com altres conreus, te un calendari que es base en el cicle biològic del cep i de la producció del vi.

     Pel gener, es feia la plantació, la poda i l'adob. El cep és un tronc pelat sense brots ni parts vegetals. Es va podant per preparar-lo per la floració.

     Del mes de març a abril, se'n diu el temps de la inflorescència, que és la fase de creixement.

    D'abril a maig, la floració; que tenyeix els camps amb els primers tons de verd. Apareixen les primeres fulles i és l'època de fer els tractaments preventius per combatre les plagues i malalties del cep. S'han de netejar les herbes i lligar els sarments, seleccionant quins deixar créixer per produir nous sarments i raïms.

    Pel juny hi ha la fecundació. Augmenta la temperatura i la flor s'obra perquè es pugui fecundar. Una pluja torrencial podria arruïnar la collita.

     Ja tenim el juliol i l'agost amb el verol; el fruit madura durant l'estiu i els grans, abandonen el color verd i passen a vermell molt viu (en el cas del raïm negre), i groguenc (en el cas del raïm blanc).

     Pel setembre i octubre, el camp respira un olor dolç. Toca degustar el raïm a diari i amb el vist i plau, arrenca el temps de la verema. En aquell temps es feia manual, tallant els raïms i anar omplint els cabassos, sota el sol de tot el dia. Es carregaven les portadores al carro i cap a casa, per iniciar  el premsat, que separava el most per fermentar. El raïm es despullat dels grans i s’obté la rapa. La rapa i la pell se’n diu la brisa. La brisa la separàvem per donar-la a les vaques, que els hi agradava molt. “Quedaven satisfetes i remugaven més estona que de costum”. Finalment es feia el premsat, obtenint el most. Omplíem les botes i més endavant amb una manxa es bufava pel forat de la bota perquè es cremés el sofrí, i no es piqués el vi.

     Pel novembre I desembre és la caiguda de la fulla.

     El pagès de les vinyes, és un home cansat, però satisfet. A l'hivern, llavar-se ben aviat i a l'estiu, treballar sota al sol, matí i tarda. Es una rutina obligada, però sent una gran satisfacció quan fa un traguet del seu vi.

     I ara voldria explicar unes anècdotes per acabar:

     Un record del cavall, que va quedar al cor del meu pare: Al cavall li dèiem "el Moreno" i una vegada, a la vinya, el meu pare es va trobar malament, va pensar en pujar al carro, i el cavall el va portar a casa, pel camí que feien cada dia.

     Explicava que: A la vinya el lligaven en un arbre, però s'escapava i se'n anava tot sol cap al poble i cap a casa seva. Quan arribava davant la casa dels avis, picava de peus, feia soroll suficient perquè sabessin que estava afora. Estic aquí!, Obriu -me la porta!

     El cavall pressentia el temps que faria demà. Quan havia de fer malt temps dormia estirat de l'altre banda. Hi tenia la finestra i crec que sentia els llampecs. Molt graciós era! Demà farà malt temps!, anunciava. I quan el meu avi es despertava, no li donava temps de vestir-se, que ja sentia el seu renill. El cavall demanava l'esmorzar.

                     Alícia Llinàs Gibert. Març 24.