LA ASISTENTA

La ASISTENTA de Freida McFadden

Primera edició en castellà: Octubre 2023

Gènere: Thriller psicològic

De què tracta?

Millie és una dona que aconsegueix feina com a assistenta domèstica a la casa de la família Winchester. Té, però, un passat fosc: ha estat a la presó.

Al principi sembla una oportunitat perfecta: té feina, un lloc per viure i la possibilitat de començar de nou. Però la senyora de la casa, la Nina, té comportaments molt inestables: menteix, manipula, provoca situacions incòmodes i sembla que sigui la persona perillosa de la casa. En canvi, Andrew, el seu marit, sembla amable i protector.

Però a poc a poc el llibre fa un gir que obliga el lector a recalibrar la seva opinió sobre els personatges. La història canvia, i també la manera com entenem les seves ments. En realitat, Nina està atrapada en un matrimoni abusiu amb Andrew. Nina no està boja.

L’autora és metgessa especialitzada en lesions cerebrals, i això es nota en la manera de construir els personatges. El lector veu el món a través d’una ment concreta, la de Millie, però no té tota la informació per interpretar els fets que ocorren. Això és propi de la neuropsicologia: podem entendre coses diferents del que veiem o del que se’ns diu.

El meu comentari:

què té d’especial aquesta novel·la?

És de lectura molt àgil i la història avança ràpidament. Manté la tensió i et fa preguntar constantment què està passant. El llibre aporta entreteniment i reflexió alhora.

Combina suspens i psicologia, amb girs inesperats i jugant amb emocions diferents. El que semblava una història sobre una senyora boja i una assistenta innocent es transforma en una història sobre manipulació, supervivència, justícia personal i venjança.

Dels personatges què en penso?

Millie

Sembla poc realista que l’assistenta Millie no sigui perseguida ni culpabilitzada per la policia. Això és una decisió narrativa de l’escriptora: funciona com un thriller psicològic, no com un relat realista sobre la llei.

Legalment seria culpable, però no hi ha investigació real ni càstig en la narració.

Millie arriba massa lluny i la història deixa un aire incòmode sobre si la seva acció és justificable, ja que no hi ha un càstig clar.

El final té una gran ambigüitat moral, perquè trenca les expectatives del lector. D’una banda, el lector se sent incòmode amb la seva llibertat.

En la meva opinió, és un llibre que genera conversa i debat en els clubs de lectura.

 

Pel que fa a l’acte de tancar Andrew al desván, es pot interpretar com una acció defensiva per neutralitzar un perill immediat o com una venjança personal.

Per tant, quina línia separa la justícia de la venjança?

El que sí que és clar és que la durada extrema suggereix que vol castigar-lo de manera dràstica i irreversible. No el mata directament, però la seva acció provoca la mort. Tot i això, no és perseguida per la policia i desapareix sense deixar rastre.

Millie, d’una banda, és una heroïna per ajudar la Nina, però, de l’altra, la seva acció té conseqüències mortals i deliberades. Això deixa una sensació molt incòmoda però fascinant alhora.

Ens fa preguntar si és acceptable que una persona actuï segons el seu propi codi moral quan la llei no ho protegeix.

Millie actua com una justiciera encoberta i ningú no la persegueix, fet que deixa la porta oberta a les següents històries de la saga, on continua entrant en cases i resolent situacions difícils. 

En aquest punt, em fa pensar que hi ha comportaments en la societat que no arriben a aquestes conseqüències —com el bullying psicològic— però que, en ser continuats en el temps, causen un gran dany. Sovint són casos encoberts que no es coneixen, però que haurien de ser estudiats medicats i abordats també des de la justícia.

Nina

Pel que fa a Nina, l’escriptora deixa clar que és una víctima que finalment recupera la seva llibertat. Resulta innocent.

Tot i això, queda una sensació que no és un assumpte del tot resolt: la policia no la considera còmplice ni aprofundeix en la investigació.

Andrew

Aquest tipus de personatge és especialment inquietant perquè reflecteix una forma de violència difícil de detectar. No hi ha proves evidents, però sí un desgast continu que afecta la percepció i la seguretat de la persona que el pateix.

Des del punt de vista psicològic, Andrew representa el manipulador que sap adaptar-se a cada situació. Davant dels altres, manté una imatge impecable; en privat, exerceix el control. Aquesta dualitat és el que fa que el lector, igual que la Millie, trigui a veure la veritat.

Mostra com el maltractament pot amagar-se darrere d’una aparença normal i com la societat, sovint, no el detecta.

Tot i ser el causant del patiment, la manera com acaba obre una pregunta incòmoda: fins a quin punt és legítim que la justícia no vingui de la llei, sinó de les persones?

Si cada persona actués pel seu compte, entraríem en un caos on la venjança podria justificar qualsevol acte.

Però el llibre no parla tant de llei com de realitat humana.

El llibre, en el fons, no respon —et deixa aquesta reflexió:

Quan la justícia falla, la venjança pot semblar justícia…

però continua sent venjança?

    

Alícia Llinàs Gibert 4/2026