VIATGE A EGIPTE.

 

       

         

Agost, 1999.

      Estem pujant al cel ens dirigim a Egipte, a l'orient mitjà, a Luxor on ens espera el nostre creuer fins a Assuan i Núbia.

      L'avió s’endinsa en el cel blau i clar, deixant enrere Barcelona. El vol és tranquil al principi, tot i que tenim soroll constant dels motors de l'avió, però, malgrat tot, estic relaxada. Però, després d'una hora de vol, tot va canviar. Potser la diferencia de temperatura de l'aire, tot i volant alt.
      De sobte, l’avió va començar a sacsejar-se lleugerament. Quina angúnia, que tinc!, vaig asseguda al meu seient, davant de tot, vaig sola a la meva aventura i me'n posat al costat d'un noi que farà el creuer en una faluca. Anava concentrat i no parlava. A mi m'espera un creuer, li vaig comentar. No tenia massa conversa.
      Amb el cinturó ben cenyit a la cintura, miro per la finestra, però tot el que veig és un cel blanc i opac ara. Les turbulències van aparèixer de forma inesperada, com si el cel pacífic s’hagués convertit en un mar agitat. Les sacsejades es van intensificar, com si l'avió trobés un sotrac, són corrents d'aire que generen turbulències. Les hostesses van dient que tot està sota control, però cada minut que passa es fa etern. L'avió puja una mica i després torna a baixar en línees per volar. Se'm fa un buit a l'estomac cada vegada.
      El temps sembla haver-se aturat, atrapats entre el cel i la terra sense arribar mai al nostre destí. Es fa molt pasat el viatge. La hostessa ens dona calma, diu que estem a punt d'arribar. Però cada vegada que sento aquestes paraules, sembla que l'aterratge es fa més i més llunyà. Estem volant sobre el desert.
      Les ales de l’avió es movien visiblement, i alguns passatgers van començar a agafar-se als reposa braços amb força. El temps semblava alentir-se mentre les turbulències continuaven. Cada cop que l’avió baixava bruscament, el cor se m’encongia, i sentia un buit a l’estómac.
      Em sento volant amb unes condicions adverses per arribar a una terra desconeguda. El temps sembla estirar-se i cada minut es converteix en una eternitat.      Em concentro en la pantalla del seient davant meu, intentant distreure'm amb pel·lícules i música, però els salts sobtats de l’avió m’impedeixen relaxar-me. Sento els batecs del cor, ràpids i insuportables, cada vegada que hi ha una turbulència.
       Finalment, després del que em sembla una eternitat, noto que l'avió comença a descendir. Miro per la finestra amb el cor accelerat. Les turbulències semblen disminuir, i per un moment, el cel ens deixa veure el paisatge. 

      Allà a baix, el Nil serpenteja com un riuet prim, un fil de plata que travessa la immensitat del desert. És fascinant veure la blavor del riu contrastant amb la infinitat del desert. El riu tant petit en vers l'inmensitat del desert. Tot és sorra, un mar daurat que s'estén fins on arriba la vista.
      El descens, sembla que serà suau, però l'avió fa varies voltes per aterrar, estem girant, estic molt inquieta, ara veig les ales i ara no les veig, l’avió s’està apropant a la terra. Finalment Les rodes ja toquen la terra de Luxor, en mig del desert, amb un lleuger tremolor.
      Estem a Luxor, sans i estalvis. El viatge ha estat llarg i difícil, però per fi hem arribat a la terra dels faraons. Mentre els passatgers, comencen a aixecar-se dels seus seients ja, respiro profundament.
      Hem arribat a la destinació, al cor de l’antic Egipte, terra de faraons que encara semblen caminar entre els temples i les tombes.
      Quan baixo de l’avió, l’aire és molt càlid i sec. La temperatura és de 40°. Sento molta escalfor.
      El viatge ha estat una odissea. Ens porten cap al port del riu Nil on ens espera el creuer per embarcar.
      L'experiència em va deixar un record inesborrable, com he dit va ser una odissea.

                                    Alícia Llinàs Gibert. 8/24