La vinya

 

LA VINYA.

     Aquest relat, vol ser un exemple de vida de moltes famílies que vivien del conreu.

Era l'any 1966.

     Tenia 4 anys quan la meva àvia es va morir. Vivíem a dalt de la casa dels meus avis, en un pis que vam pujar perquè el fill es pogués casar i continuar treballant a la vinya dels pares.

     En aquell temps havia que organitzar la família i mantenir-la unida per continuar amb el treball de la terra. L'explotació de la vinya devia repartir-se als fills de la casa.

     La majoria de famílies vivien de la terra. Hi havien els petits pagesos, els jornalers del camp, els masovers i els més acomodats tenien un mas amb conreu.

    Durant tota la vida he preguntat sobre la vida dels meus avis paterns. Tenien una vinya i de la collita feien el vi i el veníen.

    El meu avi era d'un poblet de Girona, de Vilobí d'Onyar. Sempre l'havia conegut amb la pell torrada del sol. Eren 7 germans que es van quedar a la casa de camp, fent vida de pagès.

    Quan fem reunions familiars em trobo amb els descendents d'aquestes persones i amb afany de saber, m'agrada que m'expliquin sobre les seves vides del camp i me'n adono de quines són les meves arrels; d'on vinc i el perquè, de l'educació que he rebut. La vinya va ser durant molts anys l’essència de la meva família, la nostra identitat i forma de ser.

     Les cosines del meu pare tenien una granja amb vaques, porcs, gallines i conreu. De petita anàvem a veure'ls.

    El meu avi explicava, que ell, abans de casar-se, feia de mosso, que és l'etapa prèvia per convertir-se en pagès. També, que va voler entrar al seminari, però ho va deixar per casar-se amb la meva àvia i així va començar la nostra història de la vinya d'Arenys de Mar. Van néixer 2  nois i una noia. El que va seguir la vida de pagès va ser el meu pare, l'altre el petit, va voler aprendre l'ofici de mecànic. Era normal que entre els fills sempre n'hi hagués algun que no li anava bé la vida de pagès.

    Els pagesos són persones que lluiten per viure d'aquest ofici bonic i satisfet, però poc valorat. Jo em sento orgullosa de les meves arrels i de l'educació que els avis han intentat transmetre. En certa manera era molt disciplinada i ordenada, doncs cada dia, s'havia de fer el mateix i pensar amb l'endemà. Doncs de la collita de la terra, depenia el fruit del treball. Era una vida lligada a les terres i al bestiar. És una història que em trasllada a un estat melancòlic i d'enyorança.

     Al morir-se la meva àvia, el meu pare i el meu avi, van tenir que deixar el treball de la terra .

     La casa on vivíem, està al poble i encara existeix.  Recordo la porta de fusta molt gran on entrava el cavall, fins el pati interior, on teníem la pallissa, la quadre, el safareig i el pou. A l'entrada hi teníem la premsa del raïm i les botes. Encara passejant pels carrers antics dels pobles, en podem veure d'aquestes cases.

     Les cases de pagès es construïen pensant amb l'aigua. Solien tenir una font a la vora, un safareig o una bassa per abeurar el bestiar. O bé una solució era, construir una cisterna que recollia l'aigua de la teulada quan plovia. Els petits pagesos com nosaltres, tenien un pou i un  safareig on es rentava la roba. Altres famílies d'aquell temps rentaven en safareigs públics o a vora del riu. Algunes poblacions com Caldes, tenien aigües calentes en els safareigs, la majoria  feien la bugada en els safareigs d'aigua calenta.

     La vida de cada dia a la vinya, era llevar-se d'hora, mirar el temps que fa, mirar els núvols per on van, agafar l'esmorzar que l'àvia preparava, la gorra, el podal i les tisores. Anar cap a la vinya amb el cavall quan començava a sortir el sol, i quedar s'hi fins a la posta. Eren dies de treball sota el sol i amb l'esquena corbada. El mig dia s'aprofitava per estirar l'esquena, parlar, fer broma i xafardejar.

     Quan no hi havia collita de raïm alternaven la feina de la vinya amb el conreu d'un altre terreny. Els meus avis plantaven maduixers. Les maduixes les carregaven dalt del carro i cap a Mataró, on tenien clients que les compraven. Feien camí amb el carro, per la carretera de sorra cap al mercat.

     El treball de la vinya com altres conreus, te un calendari que es base en el cicle biològic del cep i de la producció del vi.

     Pel gener, es feia la plantació, la poda i l'adob. El cep és un tronc pelat sense brots ni parts vegetals. Es va podant per preparar-lo per la floració.

     Del mes de març a abril, se'n diu el temps de la inflorescència, que és la fase de creixement.

    D'abril a maig, la floració; que tenyeix els camps amb els primers tons de verd. Apareixen les primeres fulles i és l'època de fer els tractaments preventius per combatre les plagues i malalties del cep. S'han de netejar les herbes i lligar els sarments, seleccionant quins deixar créixer per produir nous sarments i raïms.

    Pel juny hi ha la fecundació. Augmenta la temperatura i la flor s'obra perquè es pugui fecundar. Una pluja torrencial podria arruïnar la collita.

     Ja tenim el juliol i l'agost amb el verol; el fruit madura durant l'estiu i els grans, abandonen el color verd i passen a vermell molt viu (en el cas del raïm negre), i groguenc (en el cas del raïm blanc).

     Pel setembre i octubre, el camp respira un olor dolç. Toca degustar el raïm a diari i amb el vist i plau, arrenca el temps de la verema. En aquell temps es feia manual, tallant els raïms i anar omplint els cabassos, sota el sol de tot el dia. Es carregaven les portadores al carro i cap a casa, per iniciar  el premsat, que separava el most per fermentar. El raïm es despullat dels grans i s’obté la rapa. La rapa i la pell se’n diu la brisa. La brisa la separàvem per donar-la a les vaques, que els hi agradava molt. “Quedaven satisfetes i remugaven més estona que de costum”. Finalment es feia el premsat, obtenint el most. Omplíem les botes i més endavant amb una manxa es bufava pel forat de la bota perquè es cremés el sofrí, i no es piqués el vi.

     Pel novembre I desembre és la caiguda de la fulla.

     El pagès de les vinyes, és un home cansat, però satisfet. A l'hivern, llavar-se ben aviat i a l'estiu, treballar sota al sol, matí i tarda. Es una rutina obligada, però sent una gran satisfacció quan fa un traguet del seu vi.

     I ara voldria explicar unes anècdotes per acabar:

     Un record del cavall, que va quedar al cor del meu pare: Al cavall li dèiem "el Moreno" i una vegada, a la vinya, el meu pare es va trobar malament, va pensar en pujar al carro, i el cavall el va portar a casa, pel camí que feien cada dia.

     Explicava que: A la vinya el lligaven en un arbre, però s'escapava i se'n anava tot sol cap al poble i cap a casa seva. Quan arribava davant la casa dels avis, picava de peus, feia soroll suficient perquè sabessin que estava afora. Estic aquí!, Obriu -me la porta!

     El cavall pressentia el temps que faria demà. Quan havia de fer malt temps dormia estirat de l'altre banda. Hi tenia la finestra i crec que sentia els llampecs. Molt graciós era! Demà farà malt temps!, anunciava. I quan el meu avi es despertava, no li donava temps de vestir-se, que ja sentia el seu renill. El cavall demanava l'esmorzar.

                     Alícia Llinàs Gibert. Març 24.