Estones per recordar
En les tardes d'hivern temperades pel calor de la llar, on el temps sembla aturar-se. Un home de 80 anys s'asseu cada tarda després de dinar, en la butaca aprop de la finestra, amb un llibre a les mans, una llibreta i un llàpis. No sempre llegeix, es queda adormit. El llàpis, li llisca dels dits, i el llibre roman obert damunt el seu pit. No dorm profundament; només es deixa portar per una somnolència lleugera. De tant en tant, obre els ulls i es queda contemplant la figura de bronze de sobre la repissa de fusta envellida. Fa una pausa llarga, com si esperés que la peça li revelés algun secret. Un somriure tímid, gairebé imperceptible, apareix als seus llavis. Amb el llàpis de punta fina, pren notes a la llibreta. Ningú sap exactament què hi escriu. Potser fragments del passat o records que només ell vol retenir. De tant en tant, desvia la mirada cap a la porta, com si esperés algú, però ningú arriba.
La llum declina i la sala adquireix un to melangós. Però ell es queda una estona més. Quan finalment s'aixeca, deixa el llibre sobre la tauleta, i es perd en el silenci de la sala. Demà hi tornarà, i el seu primer gest serà el mateix: Mirar la figura de bronze per un instant i somriure.
Alícia Llinàs Gibert. 3/2025.
No hay comentarios:
Publicar un comentario